Boris Vian, L’escuma dels dies

Boris Vian, L’escuma dels dies

Pròleg

En aquesta vida, l’essencial és emetre judicis a priori sobre totes les coses. De fet sembla que les masses s’equivoquen i que l’individu sempre té la raó. Cal guardar-se’n prou de deduir-ne unes normes de conducta: no és necessari formular-les per seguir-les. Només hi ha dues coses importants, que són l’amor, de totes les maneres i amb noies boniques, i la música de Nova Orleans, o de Duke Ellington, que és el mateix. La resta hauria de desaparèixer, perquè la resta és lletja, i les poques pàgines de demostració que venen a continuació pouen tota la força del fet que la història és completament verídica, ja que me l’he inventada de cap a cap. La seva realització material pròpiament dita consisteix, en essència, en la projecció de la realitat, en una atmosfera esbiaixada i escalfada, sobre un pla de referència d’ondulació irregular i que presenta una distorsió. Ja es veu que és un procediment confessable com n’hi ha pocs. 

I

En Colin acabava de rentar-se. En sortir del bany s’havia embolicat amb una tovallola ampla de ris que només li deixava al descobert les cames i el tors. Va agafar el vaporitzador del prestatge de vidre i es va arronsar els cabells clars amb un oli fluid i olorós. La pinta d’ambre va dividir la massa sedosa en llargs filets de color carabassa semblants als solcs que un llaurador enjogassat traçaria amb una forquilla sobre una superfície de melmelada d’albercoc. En Colin va desar la pinta i, després d’armar-se del tallaungles, es va retallar al biaix els extrems de les parpelles mats per donar-se un toc de misteri a la mirada. Ho havia de fer sovint perquè de seguida tornaven a créixer. Va encendre el llum petit del mirall d’augment i s’hi va apropar per comprovar-se l’estat de l’epidermis. Uns quants punts negres li sobresortien prop de les aletes del nas. Així que es van veure tant lletjos dins del mirall d’augment es van afanyar a amagar-se sota la pell i en Colin, satisfet, va apagar el llum. Es va treure la tovallola que li cenyia la cintura i se’n va passar una punta entre els dits dels peus perquè li absorbís les últimes restes d’humitat.

Dins el mirall es podia veure a qui s’assemblava: al ros que feia de Slim a Hollywood Canteen2. Tenia el cap rodó, les orelles petites, el nas recte i la pell daurada. Somreia sovint, amb un somriure de nen petit i, a còpia de fer-ho, se li havia format un clotet a la barbeta. Era bastant alt, prim, camallarg i molt simpàtic. El nom de Colin li esqueia força. Parlava amb dolçor a les noies i amb alegria als nois. Gairebé sempre estava de bon humor; la resta del temps dormia.

Va buidar la banyera fent-hi un forat al fons. El terra del lavabo, recobert amb rajoles de gres ceràmic d’un groc clar, feia pendent i orientava l’aigua cap a un orifici situat just sobre l’escriptori del llogater del pis de sota. Feia poc que aquest últim, sense avisar en Colin, havia canviat l’escriptori d’habitació. Ara l’aigua queia al rebost. 

Es va calçar unes sandàlies de pell de ratpenat i es va posar un elegant vestit d’estar per casa. Els pantalons eren de pana, d’un verd com el de les aigües molt profundes, i la jaqueta era de calamac de color avellana. Va penjar la tovallola a l’estenedor, va posar l’estora de bany a la vora de la banyera i hi va tirar sal grossa perquè expulsés tota l’aigua que encara quedava. L’estora es va posar a bavejar i a deixar anar raïms de bombolletes sabonoses.

Va sortir del lavabo i va anar cap a la cuina per tal de supervisar els últims preparatius de l’àpat. Com cada dilluns al vespre, havia convidat a sopar el seu amic Chick, que vivia a prop. Encara era dissabte, però en Colin tenia ganes de veure en Chick i de fer-li tastar el menú que en Nicolas, el seu cuiner nou, havia elaborat amb una alegria severa. En Chick també era solter. Tenia la mateixa edat que en Colin, vint-i-dos anys, i uns gustos literaris com els seus, però menys diners. En Colin posseïa una fortuna suficient per viure bé sense haver de treballar per a ningú. En canvi, en Chick havia d’anar cada vuit dies al ministeri a veure el seu oncle per demanar-li diners, ja que amb la seva feina d’enginyer no guanyava prou per mantenir-se al nivell dels obrers que manava, i resulta difícil manar algú que va més ben vestit i està més ben alimentat que un mateix. En Colin feia tots els possibles per ajudar-lo i el convidava a sopar sempre que podia, però l’orgull d’en Chick l’obligava a ser prudent i no demostrar, amb favors massa freqüents que volia ajudar-lo. 

El passadís de la cuina era clar, envidrat a banda i banda, i a cada costat brillava un sol perquè a en Colin li agradava la llum. Una mica per tot hi havia aixetes de llautó enllustrades amb cura. Els reflexos juganers dels sols a les aixetes produïen uns efectes fantàstics. Als ratolins de la cuina els agradava ballar al compàs dels xocs dels raigs de sol contra les aixetes, i empaitaven les bombolletes que formaven els raigs quan es polvoritzaven a terra com si fossin dolls de mercuri groc. En Colin va acariciar un ratolí que passava pel seu costat. Era gris i menut, tenia uns bigotis llargs i negres i estava increïblement llustrós. El cuiner els alimentava molt bé, sense deixar que s’engreixessin massa. Durant el dia els rosegadors no feien soroll i només jugaven al passadís. 

__________ 

2. Hollywood Canteen  (1944) comèdia musical dirigida per Delmer Daves i protagonitzada per grans estrelles del cinema i de la música nord-americans com ara Bette Davis, Joan Crawford, Bàrbara Stamwyck, Jhon Garfield, Eddy Cantor, Peter Lorre  o The Andrew Sisters. L’actor que intepreta el personatge de Slim era Robert Hutton. (N. del t.)

OPERACIÓ CANCEL·LADA

OPERACIÓ CANCEL·LADA

Cronologia dels fets:

15h 

Arribem a l’Hospital Dexeus. Ens assignen un número per a fer l’ingrés.

Esperem una hora, (durant la qual, estant davant del despatx de la persona que atén, constatem, ja que té la porta oberta: primer, que dita persona està llargues estones sense cridar a cap pacient, anant amunt i avall, fent trucades, col·locant estris i papers de damunt la taula, entrant i sortint del despatx, etcètera; segon, que en un moment determinant entra una persona que no tenia número i l’atèn durant una bona estona: sembla que li fa l’ingrés sense haver passat pels “canals normals”). Això ja ens provoca un cert “nerviosisme”.

16h

Fem l’ingrés. Ens diuen que ens cridaran per assignar-nos habitació. Quan portem cinc o deu minuts esperant, veiem que criden al pacient que ha fet l’ingrés davant nostre, la qual cosa ens fa pensar que, en deu minuts ens cridaran a noltros. No és així, ja que fins al cap de mitja hora llarga no torna aquesta mateixa persona, que, abans de cridar-nos: primer, surt de l’edifici mòbil en mà, està uns deu minuts fora; torna a passar davant nostre, no ens diu res; desapareix; torna; parla amb un company, amb les companyes del mostrador; torna a sortir... Així fins aconseguir que els nostres nervis es vagin acostumant, escalfant; encara no sospitàvem que allò només era el principi d’una llarga tarda-nit de nervis!

17h

La mateixa persona apareix per fi amb un paper a la mà cridant el nostre número. Per fi! Després de DUES HORES, tenim habitació. Ara sí, la cosa rutlla, pensem, cofois. 

17:05 

Ens assignen l’habitació 546, de la planta cinquena. Aquí comença el martiri. N’Adrià ja porta nou hores sense menjar ni beure. Nosaltres havíem calculat que l’operació començaria, com a molt tard, dues hores després de l’ingrés, o sigui, a les 18:00h aproximadament. Però no. A aquesta hora, ni tan sols ha entrat la infermera que ens havien dit que vindria a preparar l’Adrià. 

18:15h

Entra la infermera; amable, ens diu que es diu Àngels. Estem salvats, pensem, ara sí que... 

Quan l’Àngels ha acabat ens diu que esperem una estona que vindrà un camiller a buscar l’Adrià per a dur-lo a quiròfan.

19h

Esperem. Cap notícia del camiller. Cap notícia de l’Àngels. Cap notícia de NINGÚ.

20h

Esperem. Cap notícia del camiller. Cap notícia de l’Àngels. Cap notícia de NINGÚ.

20:15h

Preguntem a una infermera que passa per allí davant si passa alguna cosa; resposta: “aquesta tarda han operat moltes espatlles i moltes mans, ara em sembla que els tocarà, perquè acaben d’operar a l’últim abans que vostès”.

20:30

Jo, el pare de l’Adrià,  vaig al mostrador de les infermeres després de preguntar a dues que no en saben res, la tercera em diu: primer, que segurament l’Adrià estarà en reanimació, que no ens preocupem que és normal, que tot és normal; segon, quan jo li dic que el problema és que portem quasi CINC HORES  a l’hospital i encara NO HAN BAIXAT a l’Adrià a quiròfan, em diu que AIXÒ TAMBÉ ÉS NORMAL, que passa sovint, que és NORMAL; en cap moment ni un mot de disculpa, d’empatia amb l’Adrià i els seus pares. Que seguim esperant, ens diu. Que aquella espera és del més NORMAL. 

21:00

L’Adrià, la seva mare i jo estem ja al llindar de l’atac de nervis; ja tenim assumit que allí ha passat alguna cosa. La nostra indignació creix al ritme de la gana que té l’Adrià, que ja porta TRETZE HORES sense menjar ni beure. Preguntes que ens fem: 1. Per què no ens diuen quina cosa ha passat, per normal que sigui? 2. Fins quina hora durarà, aquesta NORMALITAT enervant? 

21:15

La mare de l’Adrià, desesperada, va al mostrador d’infermeres. I allí, per fi, es destapa tot: la tercera infermera (aquella que ens havia dit que tot era normal, està parlant amb l’anestesista; cares llargues; quan s’hi acosta la mare de l’Adrià, l’anestesista li diu que, ho senten molt però que l’operació de l’Adrià s’ha de cancel·lar, que ella, seguint les normes de l’hospital, no pot començar una intervenció més enllà de les 21h. !!!  

AVARIA MOVISTAR (esborrany)

El dimarts dia 10 d’octubre a les onze de la nit en arribar a casa vam veure que alguna cosa li passava al router, car hi parpellejaven unes llumetes vermelles. Vam comprovar que no ens funcionava l’internet. Vam decidir esperar a l’endemà per veure si era una avaria puntual. 

El dimecres dia 11 al matí vam comprovar que l’averia persistia. Com que teníem un matí molt ocupat vam deixar per la tarda donar part la companyia. A les 16h del dia 11, dimecres, vam trucar a la companyia i val fer el corresponent avís de l’avaria (cal dir que després de tres intents, car la comunicació no era gens fluïda i es tallava contínuament). Ens van dir que farien les comprovacions adients i, si calia, ens enviarien un tècnic. A l cap d’una o dues hores, efectivament ens van avisar que es personaria un tècnic a casa. Vam esperar un parell d’hores més i, finalment va arribar el tècnic. En mirar el router, tot d’una va dir-nos que l’avaria provenia de la línia del terrat, és a dir, que no ens arribava la connexió. Per tant, el tècnic i jo vam enfilar cap al terrat. 

Ja començava a fer-se fosc. En ser dalt, el senyor va haver de fer moltes maniobres i comprovacions per saber quin era el nostre cable, quina era la nostra connexió, quin era, en definitiva, el port que corresponia a la nostra línia. Quan ho va haver aconseguit quina va ser la seva (i la meva) sorpresa quan va veure que algú havia desconnectat el terminal del nostre cable del port corresponent i, en el seu lloc, HI HAVIA POSAT EL TERMINAL D’UNA LÍNIA NOVA!! Amb l’agreujant que qui havia piratejat la nostra línia era un tècnic de Movistar!.  En un primer moment vam pensar que el que es podria fer era treure del NOSTRE PORT el terminal usurpador i posar-hi una altra vegada el NOSTRE. Però, ai las, això era del tot impossible perquè, segon el tècnic, el sabotatge s’havia fet de tal manera que NO ES PODIA RECONNECTAR la nostra línia al mateix port! Per tant, el senyor ens va dir que ell no hi podia fer res, que s’hauria d’esperar què deia al respecte un superior seu, que ell ho sentia però que havíem d’esperar. Es complia així el PRIMER DIA sense línia. Indignació, indignació i indignació és el que vam sentir. Com era possible que algú hagués tingut la barra de fer una cosa semblant?

El dia de 12 d’octubre era festiu. Com que sembla que els festius no són hàbils per solucionar problemes, ni que siguin d’aquesta mena vergonyosa i fora de tota lògica, vam estar tot el dia indignats i SENSE CONNEXIÓ. S’ha de tenir en compte que no teníem ni internet ni telèfon fix. SEGON DIA sense línia. Ningú no ens donava cap explicació, vam estar escrivint a les xarxes socials el que ens havia passat. Vam aconseguir que la companyia O2 (que havia fet la nova —i fraudulenta— connexió)

s’interessés pel nostre problema. Però en cap moment no van voler reconèixer que un tècnic seu havia comès la irregularitat, al·legaven que si no els donàvem les dades del client que havia contractat la nova línia, ells no podien emprendre cap acció envers el seu tècnic. Nosaltres no volíem donar cap dada en aquest sentit, no ens corresponia fer-ho. A més, sí que els vam dir a quin pis i a quina porta havien contractat la nova línia en aquella data concreta (10-10-2023); no ens vam creure que, amb aquesta informació, no poguessin inferir quim tècnic havia provocat la nostra “avaria”. 

El dia 13 d’octubre era el TERCER DIA que estàvem sense connexió. Ens temíem que passaria tot el cap de setmana i no vindria ningú; a mitjan matí, però, rebem un missatge al mòbil; diu que a les 16h hores vindrà un tècnic a reparar l’”avaria”. Havíem pensat sortir aquell cap de setmana, potser anar a Boltaña; ja vam veure que no seria possible. Per sort, a les 14h hores ens truca un home i ens diu que vindrà tot d’una. Té una manera de parlar un xic estranya, com si fos poc espavilat, vaja. Ens vam pensar el pitjor, que vindria un pobre desgraciat a qui li haurien encolomat el mort. Res més lleny de la realitat. El noi que va venir —semblava molt jove, però res de poc espavilat, ans al contrari— es pot dir ben bé que va agafar el toro per les banyes. Sense fer cas a la meva dona que va el amenaçar poc menys que “o ens arreglava l’”avaria” o tallaria tots els cables de la caixa; sense que s’immutés quan li vam demanar què nomia per si havíem de denunciar-lo (en cap moment el noi espavilat no va soltar penyora), va demanar per pujar al terrat per veure el “cos del crim”. Vam pujar tots tres. Cara de pocs amics. En ser dalt, sense donar gaires explicacions ni fer escarafalls va actuar amb prestància i eficàcia. Va baixar al cotxe a buscar més cable i, una altra vegada al terrat, va allargar el nostre cable fins que el va poder dur fins a una altra caixa que es trobava a l’altra costat. Allà hi havia algun port buit i va poder fer la connexió sense problemes. És el que hauria d’haver fet el poca-solta de tècnic que feia tres dies ens havia tret, pels seus collons, la nostra connexió per posar-ne una de nova. És això el que ens va molestar més, que aquest tècnic en cap moment donés la cara i ens digués per quins set sous ens havia escollit a nosaltres per treure’ns de la circulació digital, què li havíem fet per tractar-nos d’aquella manera. En fi, sembla ser que quan la meva dona va poder intercanviar unes quantes paraules amb el tècnic espavilat aquest va dir que és possible que la culpa fos de la mateixa companyia Movistar que li hauria donat permís per treure’ns la connexió ja que “era d’algú que s’havia donat de baixa”. Mare meva! Quina inutilitat, quina barra! Els uns als altres amagant-se les vergonyes!

Closca de nou, Ian MacEwan, Els papers de l’Scriptorium, Paul Auste

Closca de nou, Ian MacEwan

                                                                        13

Després de la burla d’en Claude ve un silenci que no sé com interpretar. Potser es penedeix del seu sarcasme  o li molesta que el facin baixar del seu altiplà ventós. Potser ella també està molesta, o potser vol continuar fent-li de ratolí. Sospeso aquestes possibilitats mentre ell s’allunya de la mare. En Claude s’asseu a  l’extrem del llit desfet, tocant el mòbil. Ella s’ha quedat a la finestra, d’esquena a l’habitació i de cara al seu tros de Londres, amb el trànsit ja més tranquil a aquesta hora del vespre, alguns refilets dispersos, rombes de núvols estivals i caos de teulades.

Quan per fi parla, ho fa amb una veu monòtona i malhumorada.

—No penso vendre aquesta casa perquè tu et facis ric.

La resposta d’en Claude és immediata. És la mateixa  veu agullosa de l’escarn.

—Ui, no. Serem rics tots dos junts. O si t’ho estimes més, pobres en presons separades.

Ho planteja amablement com una amenaça. Seria capaç de delatar-los a tots dos? Altruisme negatiu. Tallar-se el nas per espatllar la cara de l’altre. Què li hauria de contestar? Tinc temps per pensar perquè ella encara no ha respost. Diria que està una mica sorpresa pel xantatge implícit. Lògicament ella insinuaria el mateix. En teoria, tots dos tenen el mateix poder sobre l’altre. Deixar aquesta casa. No tornar-hi mai més. O ho explicaré tot a la policia. Però fins i tot jo sé que l’amor no obeeix a la lògica i el poder no es distribueix a parts iguals. Els enamorats arriben als primers petons amb cicatrius a més d’anhels. No sempre busquen l’avantatge. N’hi ha que necessiten un refugi, d’altres només exigeixen la hiperrealitat de l’èxtasi, i per aconseguir-la explicaran mentides horribles o faran algun sacrifici irracional. Però gairebé no es pregunten a si mateixos què volen o què necessiten. Les memòries són dèbils pel que fa als fracassos del passat. Les infanteses brillen a través de la pell adulta, per sort o per desgràcia.

(...) 

Ara ve la suite de sons familiars: la porta de la nevera, un grinyol potiner de llevataps contra l’ampolla, la sonora retirada del tap, les copes d’ahir a la nit esbandides sota l’aixeta. Pouilly. Just a l’altra banda del riu de Sancerre. Per què no? Són quasi dos quarts de vuit. Els granets de raïm amb la seva capa grisa i bromosa se’ns poden posar la mar de bé en un altre vespre londinenc de calor sufocant. Em sento com si fes una setmana que la Trudy i jo no mengem. Estimulat per la comanda telefònica d’en Claude, em deleixo per prendre com a guarnició un plat oblidat i antiquat, harengs pommes à l’huile. Areng fumat relliscós, patates noves i ceroses, la primera premsada de les millors olives, ceba i julivert picat —enyoro aquest entrant. Amb quina elegància ho faria passar un pouilly-fumé. Però com puc convèncer la mare? Em costaria tant com tallar el coll a l’oncle jo mateix. El noble país de la meva tercera opció mai no m’havia semblat tan lluny.

(...) 

 Els papers de l’Scriptorium, Paul Auste

Porta un pijama de cotó amb ratlles blaves i grogues, i du els peus enfundats en unes sabatilles de pell negres. No té clar on és, exactament. A l’habitació, sí, en quin edifici és, l’habitació?

A l’habitació hi ha una finestra, però hi ha l’estor abaixat, i que ell recordi encara no hi ha mirat mai. Passa el mateix amb la porta i el pom de porcellana blanca. ¿Està tancat a l’habitació o és lliure d’entrar i sortir com li plagui? Encara ha d’investigar aquest punt, ja que, tal com s’ha dit al primer paràgraf, té el cap en un altre lloc, perdut en el passat mentre erra entre els éssers fantasmals per respondre la pregunta que el persegueix. 

Cartes sobre l’educació estètica de l’home Friedrich Schiller

Cartes sobre l’educació estètica de l’home

Friedrich Schiller

CARTA DOTZENA

Per portar a terme aquest doble tasca, és a dir, fer real en nosaltres allò necessari i sotmetre allò real fora de nosaltres a la llei de la necessitat, som moguts per dues forces oposades, les quals, atès que ens impulsen a realitzar llur objecte, són anomenades impulsos amb encert. El primer d’aquests impulsos que anomenaré l’impuls sensible, neix de l’existència física de l’home o de la seva naturalesa sensible i s’encarrega de situar l’home dins els límits del temps i de transformar-lo en matèria —no de donar-li matèria, perquè d’això ja en té cura una lliure activitat de la persona, que acull la matèria i la distingeix de si, d’allò permanent en la persona. Entenc per matèria, en aquest context, tan sols aquella alteració o realitat que el temps omple; per tant, aquest impuls sensible exigeix que hi hagi una alteració [Veränderung], que el temps tingui un contingut. Aquest estat del temps senzillament omplert (de contingut) s’anomena sensació; i és per ell tot sol que té lloc l’existència física. 

Com que totes les coses que existeixen en el temps formen un enfilall, el fet que una cosa sigui, exclou totes les altres. Quan fem un so amb un instrument, aquella és l’única nota real de les que l’instrument és capaç de fer; quan l’home experimenta la sensació del present, llavors, la infinitat de les seves possibles determinacions queda reduïda a aquest mode únic d’existència. Allà, doncs, on aquest impuls actua exclusivament, allà es dona per força la més gran limitació; en aquest estat, l’home no és res més que una unitat de magnitud, un moment omplert del temps; o, més ben dit, no és; perquè la seva personalitat queda suspesa mentre la sensació el domina i el temps se l’endu.*

El domini d’aquest impuls arriba tan lluny com els límits de la finitud de l’home; i com que tota forma es manifesta només per mitjà d’una matèria i tot absolut per mitjà dels límits, per això podem ben dir que l’impuls sensible és el punt en què recolzen, al capdavall, tots els fenòmens de la humanitat. Però de la mateixa manera que l’impuls sensible és l’únic que desperta les potències virtuals dels homes i les desplega, així mateix és l’únic responsable que aquestes potències no arribin al seu total acompliment. Amb lligams indissolubles ferma al món sensible l’esperit que malda  per enlairar-se’n; i quan l’abstracció, tota lliure, fa via per l’infinit, ell l’obliga tornar dins el límits del present. El pensament prou pot escapar-se-li per uns moments i una voluntat ferma pot oposar-se amb èxit a les seves exigències; però de seguida la naturalesa humiliada recupera els seus drets i reclama realitat per a la nostra existència, continguts per als nostres coneixements i una finalitat per als nostres actes. 

El segon d’aquests impulsos que podem anomenar l’impuls formal, neix de l’existència absoluta de l’home o de la seva naturalesa racional i s’encarrega d’atorgar la llibertat a l’home, de portar l’harmonia a la diversitat de les seves manifestacions i afirmar la seva persona davant tots els canvis d’estat. I com que la persona, com a unitat absoluta i indivisible no pot estar mai en contradicció amb ella mateixa; com que som el que som per sempre més; per això aquest impuls, que tendeix a l’afirmació de la personalitat, no pot exigir res que no ho exigeixi per a tota l’eternitat, i per això el que decideix ara ho decideix per sempre i mana per sempre allò que mana al moment present. Així abraça tota la successió del temps, és a dir: suprimeix el temps i suprimeix les alteracions; vol que allò real sigui necessari i etern, i que allò etern i necessari sigui real; amb altres paraules: malda per arribar a la realitat i al dret. 

Mentre l’impuls sensible només ens dona casos, l’impuls formal ens ofereix lleis —lleis per a tota mena de judicis, si es tracta de conèixer, i lleis per a tota mena de decisions si es tracta d’actuar. Ja sigui que coneixem un objecte o que atribuïm validesa objectiva a un estat del nostre subjecte, ja sigui que actuem em virtut dels nostres coneixements o que fem d’una cosa objectiva el motiu de determinació del nostre estat, en tots dos casos desarrelem aquest estat de la jurisdicció del temps i li atorguem una realitat vàlida per a tots els homes i per a tots els temps, és a dir, universalitat i necessitat. El sentiment només pot dir: això és veritat per a aquest subjecte i en aquest moment; però vindrà un altre moment i un altre subjecte, i anul·laran l’afirmació d’aquell sentiment. Però si el sentiment declara: això és, llavors decideix tal cosa per sempre més, i la validesa de la seva sentència és garantida per la personalitat mateixa que desafia tota variació. La inclinació només pot arribar a dir: això és bo per a tu com a individu, i per a la teva necessitat d’aquest moment, però aquesta individualitat i aquesta necessitat teves se les endurà la variació que t’arreplegui i això que ara desitges amb tanta vehemència, la variació pot transformar-ho un dia en objecte de la teva aversió. Però si el sentiment moral diu: això ha d’ésser, 

Llavors ho decideix per sempre més.  Si respectes la veritat perquè és certa, i si practiques la justícia perquè és justa, hauràs fet d’un cas aïllat la llei per a tots els casos i hauràs tractat un instant de la teva vida com si fos l’eternitat.

Així doncs, quan l’instint formal és hegemònic i quan l’objecte pur actua en nosaltres, llavors s’esdevé la màxima extensió de l’ Ésser, desapareixen tots els límits i l’home, que fins aleshores era una unitat de magnitud a causa de les limitacions de la pobra sensació, s’eleva fins a tornar-se una unitat ideal, que abraça tot el reialme de les aparences. En dur a terme aquesta operació ja no ens trobem en el temps, sinó que el temps es troba en nosaltres, amb el seu seguici de moments, inacabable. Llavors ja no som individu sinó espècie; el judici de tots els esperits s’explica per boca del nostre judici, i la nostra acció palesa la decisió de tots els cors.

*El llenguatge té una expressió molt escaient per denominar aquest estat de despersonalització de l’home dominat per la sensació: “estar fora de si”, és a dir, estar fora del propi jo. Per bé que aquesta locució només s’empra quan la sensció es torna efecte i es fa més visible pel fet qu dura més, el cas és que tothom que té una sensació està fora de si mentre la té. Quan cessa aquest estat i es recupera el seny,  diem encertadament que torna en si, és a dir, que es torna al propi jo, que es restableix la personalitat. Quan algú es desmaia no diem que està fora de si, sinó que ha perdut els sentits, és a dir, que ha perdut per uns moments el coneixement del jo, mentre que el primer està senzillament a l’exterior del jo. Per això diem d’aquell que es refà d’un esvaniment, que “ja hi és” o que “ja retorna”, cosa que lliga de meravella amb l’haver estat una estona, o parcialment “fora de casa”, com qui diu, o fora de si.

 L’H.H.1 torna a xarrupar la tassa. Rialla. Allà dalt. Passaven davant els seus ulls d’àngel. Delicioses són les delícies del desig.

-Digues noms- diu-. Posa’ls cara i ulls. Dóna’ls paraules. Luisa, Emília, Julia, Carmen, Teresa, Sión, Marta...

Amb la Luisa canten cançons, acompanyats de les guitarres, la seva i la d’en Nicet ( La copla que está en mi boca, a punto de ser del viento ... La Luisa era de casa bona, feia olor a colònia cara, tenia la boca d’ametla, la Luisa, un cos ben fet, la o rodona amb justesa, la essa selecta, sinuosa i delicada, la ce, acollidora. Amb la Luisa hauria volgut perdre’s darrere un escenari i protagonitzar una obra romàntica, amb vestits elegants de segles pretèrits, amb duels i escenes de balcó, amb glops curts amb copes fines dringant en un jardí mediterrani, a la vora d’una platja d’onatge encalmat. La seva herba Luisa, fresca i verda. Lletra de cançons de folk. Quan somrius. Sapore di sale. Magatzem de pells, tenia el seu pare. La seva família, un mas, un lloc, unes terres, arbres centenaris. Tu serás mi baby.  Yo vendo unos ojos negros. Li posaria ulleres, anys més tard, en la seva òptica. Li va costar molt adaptar-s’hi. Què volia? No estava fet per a una dona com la Luisa.

Emilia era rossa, ulls blaus, boca de grill de taronja de taula, tan dolça quan somreia, tan desitjable. El seu pare era el director de Correos que escriuria un llibre que parlaria de la timidesa endèmica dels illencs. La seva mare era tia d’en José de can Damaso. L’Emília i en José, per tant, eren cosins. Però ell no ho sabia. Ell tenia un falcat de  cosins que no sabia que ho eren. Escampats per tota l’illa. Els cosins era una espècie de passa endèmica de l’illa. L’Emília i en Neda van ser nòvios durant molts anys, però al final ho deixaran quan ella anirà a estudiar a Barcelona i a Montpeller  per ser dentista, i s’emparellarà amb en Sebas, que serà metge epidemiòleg. L’Emília, a ell, també li agradava, com totes les dones que coneixia. Com totes les amigues que tenia. A vegades els ho deia en algun poema gargotejat en un full de paper, que després esquinçava. Els seus ullassos blaus l’intimidaven. La  boca de taronja de l’Emília li feia venir singlot.

Na Júlia. Amb jota castellana. Però més de Ciutadella que ningú. Vivia al Camí de Sant Nicolau, zona residencial, es podria dir, del poble.  Amant de la broma, la mirada sempre suspesa en una pàgina d’un llibre de contes, d’un opuscle de rondalles, d’un llibre de text per a fillets i filletes. Mestra, serà, la senyo Júlia. Cabells d’or, ulls preguntaires, boca de llavis sil·labejants. Na Júlia i en Nasi, estudiant d’arquitectura, company de pis que serà d’ell. La guineu i la cigonya. En aquella feixuga llumenera ballava amb l’elegància d’una gasela, na Júlia, amb aspirada jota, davant el joglar del salvatge i humit oest. Ella, de l’est.

L’àngel que l’havia triat reia. En Titan, Pelat. Pelut.

Amb quin llenguatge els havia de parlar, a les dones que estimava? No facis preguntes i no sentiràs mentides.

Al pot petit hi havia la bona confitura. És a dir, ella, la Carmen. A la Carmen li hauria atribuït el paper de Jenny dalt la caseta dalt l’arbre gegant enmig d’una selva africana. L’hauria agafat en braços, després de salvar-la de l’atac del cocodril. Mentre ressonen el tambors entre els fullatges salvatges, volen. Amb el seu crit quasi li trencaria la membrana. L’hi destaparia, el pot.

Teresa la buena. La captivadora Teresa. No la de Jesús, sinó la dels somnis, la de les caloroses migdiades d’estiu, la de la lluna plena, estirada només amb dues peces ínfimes de roba, en l’arena de qualsevol platja.  Teresa, lluna, nit d’estiu. Teresa alta i esvelta. Dalt el terrat blanc de can Nicet, hi van faltar milímetres, milers d’anys llum, per tenir-te.

Les dues germanes, Sión i Marta. La primera, li va donar la seva imatge diminuta que ell posaria en la cartera. Inesborrable. Com el tacte fugaç, encisadora llum resplendent dins les mans cegues, de les seves dues metes. Una nit, un mes abans de Sant Joan, li voldries escriure un sonet en el seu cos. Eso es todo, amigo. La segona, li va donar la seva imatge diminuta que ell posaria en la cartera. Inesborrable. La primera, la Sión, havia sortit amb en Nicet. La segona, na Marta, era la primera vegada que sortia amb un al·lot. No va trobar el llenguatge amb què entendre-les, ell. Amb què fer-se entendre. Poemes, sí. Que feien riure pels descosits a H.H.I. Amb el temps, Sión, foto de carnet, dins una cartera oblidada, en un abocador del temps, apareixerà per recordar-li la vergonya. 

****

I no serà a l’inrevés?  Que posava dones a les paraules. Luisa,  Emília,  Julia,  Carmen,  Teresa,  Sión, Marta. Hi vols dones, amb aquestes paraules? Més paraules que dones, o més dones que paraules? Mig i mig?  Equilibri inestable. Carn i esperit. Carn espiritual. Esperit carnal. Què n’esperava, d’elles? De les dones i de les paraules, de les paraules amb dona, de les dones amb paraula.  Pell de dona. Pell de paraula. Les primeres no les podia tocar, acaronar, besar. Les segones, sí. Hi podia escriure, en la pell de les paraules. Amar-les. Cuerpo de mujer, blancas colinas, muslos blancos. Mi cuerpo de labriego salvaje te socava. Cos de paraula meva, persistiré en la teva gràcia. La meva set, ànsia sense límit meva, el camí indecís! Les dones s’aprimaven a vegades, com les empremtes de les gavines en les platges, i es feien paraules. Se’n feia collars, de les dones paraula, picarols per al moix negre del seu cor.

Una paraula. Una dona. Una paraula. Una dona. Totes, una darrere l’altra. Tots els dies. Es distreia més que ningú, no seguia bé les converses dels seus amics. El braç d’una dona. S’hi penjava. Els braços de dues paraules. S’hi arraulia. Mentre els seus amics planificaven què farien el cap de setmana. Una gimcana. Una festa. Anar a dormir a sa Naveta des Tudons. Amb velo. A peu. A l’estiu anaven a Binigaus. Hi havia una cova. Teca i beguda. Qui té els collons de posar-se en pèl. Les dones no. Ells sí. Era així, i prou. Les dones. Tan fàcils com aturar el mar.

Els meus cunyats

 

Ell meu primer fill va néixer l'octubre de l'any olímpic de 1992.  La meva dona, ja tenia contraccions cada cinc minuts. Vam trucar als sogres que van venir a casa amb el meu cunyat. L'oncle de la criatura, en veure la seva germana asseguda al sofà amb la imminència del part dibuixada a la cara, es va plantar al davant i va començar a xiular, com quan hom crida un gatet enfilat en la branca més inaccessible d'un arbre. 

—Fiiiuuu, fiiiuuu, fiiiuuu —feia, assegut a la gatzoneta per tal que així el missatge arribés més directament al  receptor.

—Calla, germanet —li va dir la meva dona entre punxada i punxada de dolor—, et penses que hi duc un gat a la panxa o què?

—Només estic provant de col·laborar...—va contestar el meu cunyat, que es notava que, en allò d'assistir als prolegòmens d'un infantament no hi tenia la mà trencada.

        Quan anàvem cap a la clínica  plovia a bots i barrals.

Jo, que tampoc no la hi tenia, havia fet el possible per aparentar, davant els avis del meu fill , l'aplom i la serenitat que demanen aquestes circumstàncies. Tanmateix, m’havia vingut al cap aquella nit de feia quatre anys que la meva germana havia trencat aigües en un moment inesperat. Era també una vetllada plujosa d'octubre de 1988 i estàvem asseguts, la meva germana, la meva dona i jo, en un banc d'un vagó del Metro. De sobte, un esglai de la meva germana em paralitzà i m'esblanqueí:

—Ja ve!!

Va ser com si m’haguessin tallat el cable de la llum i m'hagués quedat a les fosques. No reaccionava. Tot jo era  pura passivitat. Sort que la meva dona, que era infermera, i un parell de passatgeres que havien acabat el torn a un hospital proper van saber prendre les regnes de la situació i tot va anar molt bé. El meu nebot no va venir al món en el mateix vagó del Metro, però hi faltà molt poc. Si hagués estat per mi, però, encara hi seríem, i potser la meva germana encara cridaria «ja ve!!»

La meva germana estava casada amb un inspector de policia. S'havien conegut a Menorca, la primera destinació del jove inspector, que era natural d'Andalusia. Ningú de la meua família va veure amb bons ulls aquella relació. Jo vaig tenir la sensació que aquella parella no acabaria bé. La meva germana va començar a sortir amb el novell policia enlluernada per la seua presència física i perquè l'home traspuava aquella atractiva barreja d'ingenuïtat, trapelleria, descaradura... I també perquè posseïa una gens menyspreable destresa i tendència a saber en tot moment com treure el màxim rendiment a l'entorn -incloent-hi, com és natural, les persones. Era aquesta una tècnica que posseïa l'inspector, practicada i  polida dia  a dia des d'un profund egocentrisme.

La meva germana gran resumia la situació entre la nostra germana petita i el policia fent ús d'uns quants tòpics i d'unes quantes expressions ben amarades de saviesa popular. Un "xulo andalús",  "un vividor",  "un sinvergüensa", etc., en són un bon exemple. Quant als tòpics, eren del més pur estil menorquí:  un ramell de frases fetes moltes d'elles relacionades, curiosament, amb el pas del temps. "No va a res més que a passar el temps", "Quan ella se'n vulgui donar compte ja no hi serà a temps", o bé  "En mala hora li va fotre ets ulls damunt", etc. 

Jo hi vaig tenir un tracte del tot indirecte, amb el meu cunyat policia. Provava de fer-me'n una idea a través del que veia i sentia com a simple espectador. Durant els anys que va viure a Menorca només el vaig conèixer de referències. Creia recordar que un dia la meva germana me’l presentà, però tan sols va ser un intercanvi de fórmules de rigor. Res més. Els nostres dos mons respectius estaven, en aquella època, del tot allunyats, a tants milions de quilòmetres com us pugueu imaginar. 

Però, ja se sap, el món dona moltes voltes. 

                                            Tabul Bosh

ESTIMADA

 

ESTIMADA

El camí dels meus dits cap a les dues gemmes 

—rosats pinyons—, dels teus pits

és un camí de silencis que revifa les veus del desig

sobre els teus llavis.

 

Tota tu em duus cap al llocs

on beu, ocell ferit, la meva vida, 

oh, estimada!

Tabul Bosh

9 9 17 Poemes ajornats

 

10 9 17 Poemes ajornats

 

8 9 17 Poemes ajornats