La cartografia antiga anomenava amb el suggeridor apel·latiu de «belles dorments» l’espai en blanc destinat a les terres ignotes per descobrir o explorar. Pot ser que calgui referir-se a l’oblit, en l’orografia abrupta i tortuosa de la memòria, amb idèntica expressió: «bella dorment». L’oblit, com una geografia blanca i sense cotes, terra inabastada, marjal temut. Oblidar és perdre la memòria d’alguna cosa: l’oblit és ja, doncs, areny trepitjat i riu transitat, per bé que les traces del camí en són esborrades. Conscient o inconscient, l’oblit s’instal·la com una absència física en el cervell, nodrida de tremolor: record no consolidat –per fissura o trauma– o emulsió feble de membrança. L’oblit és cos de memòria fixat en negatiu o sobreexposat per un excés de llum; el·lipsi o vessament. L’oblit és un constructe de la memòria: no hi ha l’un sense l’altre; són dos pols d’una mateixa potència. Hi ha fluxos d’oblit on es debat la supervivència psíquica de la persona; hi ha l’oblit violent de la malaltia, on se n’opera l’anorreament. L’escriptura autobiogràfica, de manera específica, recorre les orografiesde la ment i travessa les aigües del Leteu, aquelles que procuraven la desmemòriad’allò viscut. És escriptura de preservació tant com de celebració, i és l’escandall cal·ligràfic que llancem a les reserves de memòria involuntària que tots posseïm, les quals, activades, ens revelen la que és, potser, la nostra autèntica realitat.
Abraham Mohino
