La vida filosòfica és contrària a la vida mesquina; ho diu Michel Onfray. Segons el filòsof francès, una vida mesquina és viure abocat totalment als diners, als béns, a les riqueses, a la propietat, als honors, a la reputació; vicis que, tot plegat, daten d'una antiguitat molt remota.
Com a més recents, Onfray hi afegeix, a la mesquinesa, aquests altres vicis, dogmes tots ells de la societat de consum actual: cobejar, comprar, consumir, substituir; una cadena perversa que un altre filòsof, ara nord-americà, Henry David Thoreau, a mitjan segle XIX, ja va veure que amenaçava de convertir-se en religió del futur immediat del poble americà.
Des del punt de vista de les relacions socials, la vida mesquina valora les aparences i el vessant superficial de les coses molt més que la seva profunditat; l'autenticitat de les coses es trasllada, d'aquesta manera, des de la seva profunditat, a la seva superfície: les aparences esdevenen així el més important, el Déu suprem d'aquesta societat.
A aquells que viuen una vida mesquina no els interessa l'autenticitat de les coses, els mesquins no saben, o no volen, fer una immersió en la profunditat de les coses; per açò ho capgiren tot i atorguen valor d'autenticitat a tot allò que tan sols és pura aparença, banal superfície.
Mentre escric aquestes reflexions, extretes en gran part del llibre "Les radicalitats existencials", de Michel Onfray, podria estar pensant, per exemple, en el patètic ministre d'Educació i Cultura del govern d'Espanya, o en seu president, el senyor dels ulls al clatell, l'inefable Rajoy, o en... Però no vull, ai las!, quedar-me en les aparences!
