Poemaris

          

Aquestes paraules les vaig escriure fa deu anys i escaig, exactament el dia 19 de novembre de l'any 2015. Avui per avui, les subscric sense a penes cap modificació:

"He decidit acabar d'una vegada algun llibre de poemes. Després ja veuré què en faig. En tenc dos en dansa. Un que duu el títol -provisional, suposo- de "L'illa de l'alba i la nit" i un altre que pot acabar titulant-se "Les dones, la vida". El primer crec que podríem classificar-lo com a reflexió sobre la poesia, sobre el fet mateix d'escriure d'aquesta manera tan rara i tan absurda que dóna com a resultat un producte que difícilment serà entès a la primera (i molt sovint ni a la primera ni a l'enèsima) cosa que fa que, en un món de tantes immediateses  i urgències com aquest en què llegim poc i en diagonal, estigui destinat al més absolut dels oblits en un temps rècord.

        El segon poemari que em balla pel cap ja no reflexiona sobre res, sinó que intenta anar directament, sense embuts, a l'assumpte, ço és, a les dones i a la vida. Nogensmenys. És clar que, tanmateix, aquesta concreció tampoc no el salvarà de veure's abocat al fracàs més estricte, car és un poemari que aborda les dones i la vida d'una manera tan curta de gambals com és mitjançant una tirallonga de versos. Això, avui en dia, no dóna ni per pipes. A no ser que tinguis uns padrins d'allò més fabulosos. 

           Com diu un amic meu, als poetes no se'ns entén res i l'únic que fem és perdre el temps, cosa que subscric de pe a pa. Ara, jo no he trobat res millor, per perdre el temps, que escriure poemes, açò sí que ho tenc claríssim. Quan es tracta de llegir-la, encara que no s'entengui a la primera -ni a l'última- tampoc no conec altra manera plausible d'estalviar-se coses pitjors. Cada dia me n'empasso unes quantes ratlles. I us asseguro que és una passada!"

Fer anys té aquestes coses...

 Dia 19 de març de 2025, dimecres

En aquests moments fa una temperatura de12º i el cel està ennuvolat. Cau una pluja fina. 

M'he aixecat a les set passades. He dormit set hores i mitja, de les quals 114 minuts han estat de son  REM, 291 minuts de son lleuger i només 45 minuts de son profund. El rellotge que porto posat al canell esquerre m'ha atorgat, segons aquest barem de son, un 73. 

Ahir vaig anar al fisioterapeuta, el Romay, un jove francès molt simpàtic que, des del primer dia fa uns grans esforços per mantenir ell català com a llengua de relació entre ell i jo. Ahir em va fer uns massatges a l'esquena perquè li vaig dir que darrerament notava una punxada a la part esquerre de la zona lumbar. Em va fer una mica de mal, però bé, es veu que és el que toca. Després em va fer fer uns exercicis tombat de costat a terra, amb una cinta de goma posada entre les cames a l'alçada del genoll i, a la vegada que fent força per separar-les, alçar-les del terra i tornar-les a abaixar, fent aquest sèrie deu cops, primer estirat d'una banda i després d'una altra. Aquest mateix exercici el vaig repetir amb petites variants. 

En acabat, em va fer pujar a la bicicleta estàtica i, després d'un escalfament de 3 minuts sense resistència, en vaig fer 15 amb una resistència mitjana-baixa. En Romay va dir que això em reforçava la força de les cames, jo li vaig dir que a casa en tenia una, de bicicleta estàtica que feia temps que no usava, i ell em va dir que seria bo que ho fes, almenys 15 minuts al dia. 

Vam quedar que hi tornaria d'aquí a quinze dies, a veure com estava. Per cert, ahir em va demanar com es deia "ronquidos" en català, i jo li vaig dir que es deia "roncs". I també em va confessar que darrerament dormia molt malament, unes cinc hores només, i que tenia una contractura al coll que li feia prou mal. Vaja, li vaig dir, hauràs d'anar a un fisioterapeuta, que t'ho arregli!

Ara deixo d'escriure aquest dietari perquè són les vuit i he de preparar el desdejuni per a l'Esther i jo i després, a les 9:24 he d'anar al CAP a que el metge de capçalera m'ensenyi els resultats de l'analítica que em van fer la setmana passada.  Fer anys té aquestes coses...

 

Dia 30 d'agost de 2015, diumenge

 
          Eugène Ionesco dedica reflexions extraordinàries, avui més actuals que mai, a una humanitat desorientada que ha perdut el sentit de la vida. En una conferència dictada el febrer de 1961 en presència d'altres escriptors, el gran dramaturg reafirma fins a quin punt necessitem la insubstituïble inutilitat:

   

    Mireu les  persones que corren atrafegades pels carrers. No miren ni a dreta ni a esquerra, amb gest preocupat, els ulls fixos al terra com gossos. S'aboquen cap endavant, sense mirar per on van, ja que recorren com a màquines el trajecte, conegut de primer moment. En totes les grans ciutats del món passa el mateix. L'home modern, universal, és l'home atabalat, no té temps, és presoner de la necessitat, no comprèn que alguna cosa pugui no ser útil; no comprèn tampoc que, en el fons, allò útil pot ser un pes inútil, aclaparador. Si hom no comprèn la utilitat d'allò inútil, la inutilitat d'allò útil, no es comprèn l'art.  I un país on no es comprèn l'art és un país d'esclaus o de robots, un país de gent desventurada, de gent que no riu ni somriu, un país sense ànima; on no hi ha humor, on no hi ha rialles, hi ha còlera i odi.

   
     Avui en dia el que ha canviat és que en comptes de mirar en terra mirem la pantalla dels smartphones. Seguim les seves indicacions, anem allà on es tiren la pedra, vivim pendents dels seus xiulets. Com a homes moderns que som, no tenim temps d'aturar-nos en les coses inútils.
    I de l'art, n'hem fet una mercaderia més; m'esgarrifa quan sento, per exemple, que tal obra o tal altra s'ha venut en una subhasta per una milionada; entre això i la destrucció que en fan els de d'Estat Islàmic hi ha molta diferència, és cert; però que una obra d'art passi a mans privades per tants diners, no deixa de tenir la seva càrrega d'immoralitat. L'art hauria d'estar exempt del mercadeig inhumà a què és abocat amb aquestes operacions que res no tenen a veure amb la sensibilitat envers l'obra d'art, sinó que són pura especulació mercantilista. Quan donem aquesta utilitat a l'art és com si el destruïssim; o, almenys, com si li arrabasséssim l'ànima.

[Reflexions extretes de Nuccio Ordine, La utilitat d'allò inútil. Manifest]

Dia 26 d'agost de 2015

   

     Freqüentar  les Muses —que Giovanni Boccaccio identifica amb les dones de carn os— ajuda a viure millor. En el Decameró, en efecte, l'escriptor polemitza amb els seus detractors, obsessionats por la recerca de «tresors», que el conviden a pensar en el «pa» més que en les «faules dels poetes»:

     Però què diré a aquells que em tenen tanta compassió que m'aconsellen que em busqui el pa? Certament, no ho sé, però, si per necessitat els hi demanés a ells, aquest pa, m'imagino que dirien: "busca-te'l en les teves faules!" Però ells no saben que els poetes han trobat molt més entre les seves faules que molts rics entre els seus tresors  i que molts n'hi ha hagut que, perseguint les seves faules, han rejovenit en carn i en esperit, en tant que molts, en cercar més pa del que necessitaven, moriren abans d'hora.

      «Las faules de los poetes», amb independència de la quantitat de «pa» que permetin procurar-se, són necessèries per a entendre les coses essencials que ens fan falta. I sobretot ens ensenyen a defensar-nos de l'obsessió només per acumular guanys i per pensar només en allò útil, cosa que, com passa amb els que només encalcen riqueses, acaba sent sovint la causa principal d'una mort prematura. 

[Reflexions extretes de Nuccio Ordine, La utilitat d'allò inútil. Manifest]

Dia 23 d'agost de 2015

      Avui fa un dia rúfol, marronós i ennuvolat. Fa un munt de dies que no escric. Si les muses fan vacances, ho entenc. Si no, deu ser que no he fet prou per fer sortir les paraules del lloc on s'han amagat. Les paraules poden ser com conills temerosos que no gosen sortir quan escolten els passos del caçador. O tal vegada són llavors que els pagès massa distret de sa feina s'ha oblidat de regar. O serps que esperen acabar de mudar la pell per sortir del cau. O ocells que emigren cap a terrers més acollidors, cap a graners més plens. On són les paraules d'un escriptor vessut, aquests darrers dies d'agost?

Dia 5 d'agost de 2015

        Tenc davant un finestral que em permet veure com el vaixell avançava al llarg de la costa nord de Menorca. Hem sortit del port de Maó tot just fa una hora i l'illa encara és visible en l'horitzó. El mar, d'un blau intens, és una superfície clapada de taques blanques que semblen flocs de núvols que s'haguessin desprès del cel i maldessin per tornar-hi. Hi ha gent a l'altra banda dels vidres que contempla el paisatge imperceptiblement mòbil des de les baranes blanques. Una dona em proporciona una línia d'horitzó més elevada que la de les ondulacions lleus de l'illa que estic deixant enrere. Guaito en un balcó del pis de sobre i em recorda aquells mascarons de proa dels velers de pel·lícules i llibres d'aventures. A aquest costat dels vidres una sala acull el passatge més mandrós del vaixell, aquell que prefereix acotxar-se en una butaca a llegir una revista, fer una capcinada o mirar la pantalla d'un televisor. Aquí i allà es veuen motxilles, capses d'ensaïmades, ampolles d'aigua, llaunes de cervesa sobre les taules rodones al voltant de les quals unes butaques giratòries de color vermell acollen culs i cames de totes les edats i de totes les files.

Dia 10 de juliol de 2015

       Tota la vida que vols una novel·la i escrius i escrius. Tota la vida que vols escriure un poema i et preguntes de què serveix treure paraules d'un sac molt gran per enfilar-les en lleixes com si fossin trofeus. Vols escriure novel·les i poemes, no saps ben bé el perquè. No és una ordre de cap déu, ni el primer manament d'un decàleg sagrat, ni una missió encomanada per cap esperit superior ni per cap amic mort en un camp de batalla ("escriu sobre mi, sobre la vida i l'absurditat de les guerres"), no és res de tot això; i, tanmateix, mai no podràs deixar d'escriure; tota la teua vida serà una obra inacabada.

Des de l'avió cap a Stockholm

Dia 4 de juliol de 2015

Versace i Cavani a la mostra de la moda de Milà, obres d'art en 3D que, a més, caminen. Dones per a una exposició, d'una altra dimensió, d'una realitat extraordinària. Necessitat de provocar? Impactar abans que deixar indiferent, queda clar. Sohie Calle, gran provocadora, diu que no coneix ningú a qui li agradi deixar indiferent la gent. Veritat extraordinària. Existeix un museu a Manila d'obres en 3D a les quals els visitants es poden integrar per fer-se fotos. Provocar el visitant a ser-hi. Em pregunto: i si algun dia els espectadors d'una pel·lícula poden entrar-hi? La provocació il·limitada.  L'Amazònia i el Sàhara, connectats, diuen. Provocació geològica.

          Madrid diagnostica la fi del procés. La Moncloa considera que una resposta “proporcionada” i no fer concessions ofeguen el sobiranisme. Provocació inaudita. 

        El camí cap a la independència és complex, té i tindrà innombrables dificultats,  i exigeix una màxima concentració per no caure en la provocació, a fingir que no va amb tu, consagrar esforços a la modulació d'una reacció tranquil·la, al control mental i emocional.  

        Els moviments socials son ciclotímics. És difícil mantenir milions de persones molt temps a la part alta de la corba anímica, ho diu Josep Ramoneda en el seu article al diari Ara d'avui. De tant en tant, idò, va bé una provocació o dues per mantenir el tremp, com per exemple les dues fuetades que esmenta el mateix article: la suspensió del dret a la consulta per part del TC i la sanció del CGPJ al jutge Santiago Vidal. Provocacions, provocacions i provocacions. Tranquils dalt l'arbre.

      

Dia 4 de juliol de 2015

  Elles prefereixen el sexe a l'oficina. Aquest és el títol de l'article més visitat a la versió digital del diari Ara d'avui. He de dir que he estat a punt de clicar-hi per veure de què anava. Però, de moment,  no ho he fet. La combinació elles-sexe-oficina crida molt l'atenció. M'ha recordat un altre epígraf que vaig veure una vegada en un portal de relats que deia així: Les dones també ens fem palles. En aquella ocasió recordo que em va picar la curiositat, per dir-ho a tall d'horari infantil, aquell títol tan suggerent, i més en veure que havia acumulat un nombre exagerat de visites. Aquell cop sí, hi vaig caure de quatre potes, en el parany del títol escalfabraguetes. No en reproduiré aquí el contingut, d'aquell relat, però, comptat i debatut, vaig poder comprovar, amb decepció, que no tenia altra interès que el purament estadístic: la seva autora simplement hi feia una enumeració exhaustiva de tots els llocs on  habitualmet es posava contenta, ja m'enteneu. 

        Amb aquest precedent que acabo d'explicar, crec que és fàcil de deduir el perquè de la meva contenció davant els titulars que combinen ingredients de més de tres rombes, o, el que és el mateix, que et posen pràcticament la mà a la bragueta, o el peu, si és per sota d'una taula. 

          Per cert, preferir (açò sí que ho he mirat) vol dir Posar per damunt d’un altre o d’altres en estimació, en favor, etc. Jo prefereixo els pèsols a les faves. Això m'ha posat en el dilema que, si segons el titular-parany, elles prefereixen l'acontentament sexual a l'oficina, el que fan a fora de l'oficina està per sota dels seus gustos? Curiós, oi? I encara m'assalten alguns altres dubtes. De quin tipus de sexe estem parlant? I de quina mena d'oficina? I, ja posats, de quina mena d'ella? De què estem parlant, exactament? Es tracta de praxis o de teoria, de fets o de paraules? Amb qui? Quan? On?

Per què?

        _ ollons! No puc aguantar més!

Dia 4 de juliol de 2015

     

 El filòsof Achille Mbembe diu: hauríem d'esquerdar les nostres paraules emmurallades per deixar que de les seves escletxes neixin i s’hi enredin nous sentits. No es tracta de trobar una nova filosofia per al món, sinó de crear un món comú per a la inquietud filosòfica que ens remou els uns i els altres. 

      Em sembla entendre que, segons Achille Mbembe hauríem de trobar nous llenguatges per a un nou món globalitzat; un món on, malauradament, hi té cabuda, des de sempre, la maldat més absoluta, el terror més inhumà. Com trobar l'antídot, des del llenguatge, per a aquesta fosca realitat? 

      Llegesc, en un article de Xavier Antich a propòsit de la barbàrie que Estat Islàmic mostra al món mitjantçant els seus vídeos propagandístics, que Aristòtil, en el seu tractat Sobre l’ànima, ja va endevinar que la visió és una alteració que es produeix quan la vista pateix l’afecció d’alguna cosa que li és exterior. Una alteració, però, que transforma el subjecte, ja que, gràcies a l’acte de la visió, en primer lloc, aquell qui veu passa a posseir la forma de les coses vistes, i, en segon lloc, perquè, en l’acte de la visió, aquell qui veu i allò que és vist arriben a ser, en aquest instant de la percepció, una i la mateixa cosa. En cert sentit, esdevenim, encara que sigui per un instant, allò que veiem, cosa que més tard expressaria la formulació llatina d’aquest principi aristotèlic del coneixement humà: anima est quomodo omnia, és a dir, “l’ànima és, en cert sentit, totes les coses”. Perquè a través del coneixement allò que coneixem passa a existir, d’alguna manera, dins de nosaltres. Per això, res del que veiem ens deixa indemnes, sinó que, en molts sentits, ens transforma, ens canvia, modifica el nostre ésser fins a extrems que sovint som incapaços de reconèixer.

         En un altre article, Rafael Argulloll, antic professor meu a la Universitat de Barcelona, parla de l'art pictòric que vol capturar un temps molt més ampli que l'instant i abraça, a vegades, cicles còsmics sencers. El professor Argullol posa com a exemple  L’Anunciació de Fra Angelico, en què hi trobem la radical superposició de dos moments decisius de la cosmogonia cristiana. Al primer pla, l’àngel i la verge remeten a l’inici de la redempció. Amb colors renaixentistes però amb formes encara gòtiques Fra Angelico anuncia delicadament l’arribada del redemptor que s’allotja al ventre de Maria. És -en la visió cristiana- la redempció de la humanitat. La redempció de la caiguda que Fra Angelico pinta, al fons, a través de les figures d’Adam i Eva ja expulsats del Paradís. Caiguda i redempció: un instant pictòric que conté mil·lennis. 

     El passat contingut en el present. La pintura també actua, però, en l’altra direcció. Mig segle després de Fra Angelico, l’artista venecià Lorenzo Lotto va pintar una Nativitat extraordinària. A la cova de Betlem, amb Jesús acabat de néixer, ja hi penjava un crucifix. El sacrifici de Crist presidia el seu naixement. El futur contingut en el present.

       Davant les imatges de terror que contínuament estem obligats a veure em demano quin llenguatge hem de fer servir per neutralitzar-ne el degradant impacte que poden produir en l'espècie humana. I no me'n surto; segurament no deu existir, tal llnguatge O, si existeix, és un llenguatge de doble significació; com les pintures de Fra Angelico i de Lorenzo Lotto. O un llenguatge com l'ànima d'Aristòtil: de totes les coses. Fins i tot de les que no entenem.

Antivirus o apaga-i-engega-de-nou?

    Quan el nostre ordinador  intuïm que té virus, li engeguem allò que en diem, molt lògicament, antivirus. N'hi ha de moltes castes, però bàsicament en coneixem dues de molt clares i ben diferenciades: els antivirus gratuïts i els antivirus de pagament (se'n solen dir Premium, d'aquests últims). Serveixen d'alguna cosa? Esper que sí, jo no hi entenc gaire, però els experts diuen que són una eina imprescindible; sobretot, esclar, es deuen referir als antivirus que són d'afluixar la pasta. Els altres, que són els que faig servir jo, psè! Duros a quatre pessetes.

       Ara que parlem de virus, darrerament, quan llegiu la premsa, no us fa la sensació que li cal un bon antivirus al món que ens mostra, igual que als nostres terminals informàtics? De la mateixa manera, no us passa que quan escolteu les notícies a la ràdio o quan en la pantalla del televisor hi veieu certes imatges que es repeteixen en tauletes, mòbils i ordinadors, no us vénen ganes d'engegar un implacable i definitiu  antivirus, encara que sigui el més premium de tots?  Fins i tot, quan passegeu pels carrers dels llocs on viviu i, molt sovint, la realitat que hi veieu us remou estómac i consciència, no penseu que, ni antivirus ni res, que aquest sistema el que necessita és una apaga-i-engega-de-nou?

        A la societat actual tan globalitzada hi ha una quantitat enorme de programes que s'hi han instal·lat sense que en sapiguem la seva procedència, sense que hagin passat per cap filtre de seguretat; programes opacs, programes parany, que es van estenent arreu formant una  teranyina que arriba a assolir proporcions planetàries. Poder passar un bon antivirus que hi eliminés virus, troians i altres elements malintencionats i corruptius seria una bona feina. Una feina costosíssima, però molt necessària. 

Imatge: Google

Dia 4 de juliol de 2015

    Rellegir llibres que tens a casa d'ençà uns quants anys és una opció de lectura interessant, que té uns avantatges prou evidents.
    En primer lloc, resulta molt rendible econòmicament, ja que et permet rendibilitzar una despesa que vas fer fa molts anys, treus uns beneficis renovats a una inversió que, d'aquesta manera, esdevé més productiva en el temps del que tal vegada havies previst. És com tornar a assaborir el fruit d'un arbre que, al fons de l'hort, tenies oblidat.
   En segon lloc, et permet redescobrir autors, tornar-los a col·locar en una actualitat, encara que només sigui la teva, i comprovar que, malgrat el pas del temps, aquella obra en realitat no n'havia marxat mai, de l'actualitat, i que no mereix raure al fons de cap oblit.
   En tercer lloc, aquest llibre que ara tornes a llegir és un objecte que forma part de la història de la teva vida. Amb l'obra rellegida, idò, no només recuperes la història que el seu autor hi explica, sinó una part de la teva pròpia història. Aquell llibre que torna a les teves mans, després d'un temps més o menys considerable, et porta, també, una olor especial, l'olor dels teus records.
   Si un dia no sabeu quin llibre comprar davant l'allau abassegador de novetats que ens presenten, o si aquell mes aneu justos de pressupost (maleït IVA!), no ho dubteu: segur que al fons del vostre hortet hi ha un arbre que us espera, delerós de donar-vos, de nou, els seus béns!

         

Dia 5 de juliol de 2015

      Assegut a un banc del carrer Rogent, un carrer per a vianants, m'embadoco després que l'Esther, aquesta vegada, ha entrat a una perfumeria, cosa que em dona un marge bastant folgat de temps. És sabut que, entre els llocs d'esbargiment preferits pel sexe femení, ocupen una posició preponderant les botigues. 

     I jo m'atreviria a dir que, en el rànquing de les botigues que encanten més una dona, a dalt de tot hi ha les que mostren i venen roba, i, només una mica per sota, les que l'encativen amb perfums i colònies, cremes per la cara i per al cos, pintallavis, ombres d'ulls, etcètera. El que dic, idò, tinc temps de fer una bona badocada! 

     Ara que parlem d'encativar, guaita quina dona més maca que passa! Si Ella es solaça amb perfums, m'està permès solaçar-me amb dos pits esplèndids?    

    Després us diré per què, però deixeu que us expliqui el que he llegit no fa gaire, tot veient aquestes belleses. No és altra cosa que, a la majoria d'homes, ens atreuen els pits de les dones. Se'ns hi van els ulls. La primera cosa que solem fer quan tenim una dona als braços és grapejar les seves mamelles, i, un cop enllitats, amorrar-nos als seus mugrons. Ens inspira el vell record de la font nutrícia de la vida. Acalem les parpelles i somiem que la carnositat marronosa ens proporciona glopades de llet. D'aquesta manera convertim automàticament la parella en símbol de la mare eterna que alleta el seu fill. O sigui, que tota dona representa en certs instants la mare, és la viva imatge de la mare engendradora que llavors recuperem de l'immemorial; i quan en plena brega amatòria ens aferrem als seus pits, no és sinó el preludi de la seducció incestuosa de la pròpia mare. Per dir-ho sense embuts: la demostració suprema de la nostra virilitat, al mateix temps que de la nostra feblesa atàvica. 

      El que acabo d'exposar és, com us deia - i perdoneu que us hagi deixat amb l'ai al cor- el que es desprèn del llibre que estic rellegint aquests dies. Es titula "La mar no està mai sola", de Robert Saladrigas.  Crec que paràgrafs com aquests et permeten contemplar les dones que passen amb més coneixement de causa. 

     Vaja, l'Esther ja és aquí, Hauré de deixar la meva feblesa atàvica per una altra estona. Tanmateix, no és qüestió d'afartar-se'n. 

Dia 21 de maig de 2015

     Fa uns dies que esmorzo sense la tele engegada. Fins fa poc, hi solia mirar les notícies, tot degustant un parell de llesques de pa torrat amb melmelada i glopejant el primer cafè del dia. 

    Ara, però, m'ha agafat per mantenir l'aparell apagat. No sé a què és degut, aquest canvi. Es veu que existeixen estudis, cap de prou fiable, al respecte. 

   N'hi ha que diuen que no engegar les notícies al matí mentre hom berena (o esmorza) és un dels primers símptomes d'un trastorn anomenat tantsemenfottot.  Asseguren els estudiosos que dit trastorn afecta un percentatge significatiu i emergent d'individus que tenen alguns trets en comú, com ara un considerable grau d'intel·ligència emocional que es combina amb una baixa resistència als virus polítics més antidemocràtics i limitadors de les llibertats que es coneixen.

    Altres estudis, però, atribueixen aquest rebuig matinal a engegar el televisor a una simple sobrecàrrega del cervell, saturat d'informació abassegadorament repetitiva. 

    Una variant -ja més greu- de la teoria del cervell saturat, seria la del cervell a punt de petar, que patirien aquelles persones amb el cap hiperinflat per un excés d'informació, informació moltes vegades contaminada pels virus anteriorment esmentats. 

    Diuen alguns estudis que existeixen uns determinats tipus de polítics que s'haurien contagiat amb una soca d'aquests virus que va tenir molta virulència entre els anys 39 i 75 del segle passat i que, pel que sembla, es manté força activa encara.

     Sigui com sigui, en ambdós casos es recomana una bona temporada d'esmorzar sense notícies: un bon àpat en silenci o conversant amb algú sobre el sexe dels àngels és la millor medecina contra aquesta afecció dels nostres dies. 

     Bon profit!

Dia 20 de maig de 2015

File:El bon temps perseguint la tempest

      Fa un dia d'aquells que, per als estats d'ànim de la gent, sol tenir mala premsa, un dia d'aquells que no cauen gens en gràcia, no agraden ni fan patxoca. Hi ha un popular home del temps que els defineix amb adjectius amb sufixos despectius, pejoratius, a aquests tipus de jornada, com ara "dia grisot" o "amb un cel tapadot". 

   Idò avui és un d'aquests dies que, pel que fa al temps meteorològic,  no hem començat gaire bé. 

   Però la vida, per sort, no només es compon del temps  que surt als mapes isobàrics. Hi ha altres temps que també compten, i a vegades molt més del que ens pensem. Ara guaito per la finestra del meu cor, per exemple, i veig que hi fa un dia assolellat, d'aquells que ho fan lluir tot, que ho acoloreixen tot amb colors vius, un dia d'aquells que, segons el meu criteri coral, són francament joiosos de viure. 

    Què li importa al meu cor que el satèl·lit meteosat digui que fa, traduït al llenguatge del popular home del temps, un "dia tristot"? Res, no li diu res, tant li'n fot. Perquè el meu cor viu un altre temps, aliè completament a les isòbares, a la pressió atmosfèrica, a les borrasques i als anticiclons. Aquest és un exemple d'altre tipus de temps que compon les nostres vides. I segur que n'hi deu haver molts altres, fins i tot de diferents segons cada un de nosaltres. 

    Fa un dia rúfol, sí. Però esper que tingueu, malgrat tot, un bon temps, del tipus que sigui!

Dia 19 de maig de 2015

       La campanya s'escalfa. Hem de posar les senyeres als balcons, com si fossin flors, amb la terra ben adobada i ben regada. Que creixin. 

      Nova sentència del Suprem a favor del castellà i en contra de la nostra llengua. Membres de la PAH agredits amb pals de banderes constitucionalistes espanyoles, fets fora d' un miting del PP amb insults i humiliacions per part d'alguns assistents, mentre el senyor Rajoy deia que no passa res, que ell ja està acostumat a aquestes coses. 

     Senyeres independentistes als balcons, com a flors contra les agressions a la llengua pròpia, a la dignitat de les persones. Flors als balcons com a senyeres contra la indiferència del Partit Popular davant el patiment dels que no són dels seus, davant les protestes dels que no pensen ni parlen com ells. 

     Que s'escalfi la campanya, que es cremin totes les mentides amb les veus que les proclamen. Que  mai més no puguin obrir la boca tots aquells que insulten la dignitat de la gent i  només saben respondre que "no pasa nada". Mesquins!

Dia 17 de maig de 2015, diumenge

    Hi ha dies que sembla que no passi res, tot i que el Barça es proclami campió de la Lliga espanyola. Avui ha estat un d'aquests dies. M'he llevat a la mateixa hora de sempre, he sortit al balcó per veure si el bar d'aquí davant ja era obert, i no, encara no ho estava, perquè els diumenges obren més tard. He guaitat cap a la torre Agbar, sempre hi guaito per veure quin color fa. En aquestes hores del matí sol tenir un color gris fosc, o negrenc, depèn de si el dia s'aixeca núvol o s'aixeca clar.  

   Hagués pogut regar les plantes, alguns diumenges ho faig, la majoria de diumenges, diria. Però avui no ho he fet, no passa res. Sempre som a temps a regar-les un altre dia. 

  Més tard, havent berenat, m'he mirat un vídeo. Era d'una entrevista que l'Antoni Bassas feia a Anna Pagès, pedagoga i professora de Ciències de l'Educació de la Universitat Ramon Llull. Molt interessant. M'he sentit plenament d'acord amb molts dels seus punts de vista sobre qüestions relacionades amb Educació. Per exemple, amb la poca importància que la societat de la informàtica dóna ara a les Humanitats: la literatura, la filosofia, la història... la qual cosa és un gran error. Una altra afirmació que m'ha cridat l'atenció: la relació entre alumne i professor hauria de tenir sempre alguns moments memorables, d'aquells que es conservaran sempre en la memòria del deixeble. I m'he recordat llavors del meu mestre Julià. Tots els dies, el mestre Julià ens llegia -molt bé, per cert- un llarg fragment de Les aventures de Tom Sawyer, de Mark Twain.  

   Per jo, era el moment memorable del dia. 

Dia 16 de maig de 2015, dissabte

     Al recinte modernista de l'antic Hospital de Sant Pau aquesta nit, en el marc de la Nit dels Museus, l'entrada era lliure i gratuïta. A dins els jardins, un grup d'instrumentistes fusionava músiques amb un resultat força agradable d'escoltar i, com es podia comprovar en els moviments d'alguns cossos que formaven una rotllana al seu voltant, bastant ballable. Algunes persones ocupaven unes poques cadires per fer contrast amb les que passejaven, amb aquelles altres que s'ho miraven a peu dret o amb les que, més amagades, seien en les voreres d'algun parterre, al costat d'arbres i arbustos. També hi havia qui aprofitava que el bar restaurant del recinte havia habilitat una parada on se servien tapes, entrepans, pastissos i begudes per fer un mos i un glopet, que sempre va bé. 

    Una nena petita ballava davant el seu pare i la seva mare; un, assegut a terra, la gravava amb el mòbil, i la seva mare, que tenia en braços la germaneta petita que s'havia adormit, li deia que anés amb compte de no tropissar i que no es tragués la brusa, que es constiparia. Al final la nena queia, entrebancant-se amb la brusa i el braç del seu pare que volia treure un mig pla massa agossarat de la ballarina. 
     Hem saludat una antiga alumna que ens ha explicat que havia acabat la carrera d'Història i que estava a punt d'anar-se a Corea perquè havia conegut un noi coreà. 

    Després hem passejat una estoneta entre tot plegat i quan el grup fusió musical enllestia entre aplaudiments la seva actuació per donar pas a un altre grup de música latina, hem enfilat la sortida. 

    Quan passàvem davant el que havia estat l'accés a les urgències, en els temps que el recinte funcionava com l'hospital Sant Pau de tota la vida, hem recordat alguns mals moments de quan els nostres fills eren tan petits com els que havíem vist feia uns instants ballar o dormir. La vida és un constant fusionar moments. Ballar, tropissar... 

  Anam a dormir, idò. Bona nit!

      

Dia 15 de maig de 2015, divendres

       Primera tesi: El transcendentalisme creu en l'existència d'un esperit universal anomenat la Superànima. Emerson, en el seu manifest transcendentalista afirma que existeix un Déu en què el món s'expressa. L'ànima de Déu s'escampa pel món i assegura la seva existència i la seva permanència. El Déu dels transcendentalistes, idò, és l'Esperit del Món combinat amb l'Energia de la Natura i amb la Força còsmica. A més, en el món transcendentalista no es produeix cap pèrdua, sinó transferència d'energia, tot es transforma.

    Segona tesi: el coneixement és més una qüestió de intuïció que de deducció, més de simpatia i empatia amb l'objecte estudiat que d'anàlisi i de reflexió segons principis matemàtics. Emerson diu que es pot arribar a la veritat d'una manera esbiaixada. El son, el somni, la follia, els animals, el sexe, els infants, són vies transcendentalistes per arribar a l'inexplicable, al misteri. La intuïció transcendentalista doncs, és una autopista sense peatge de molts carrils per accedir al món, molt millor que les carreteres secundàries de la pura observació analítica i cartesiana. 

    Jo intuesc, idò, amb una transcendència sense fissures, que, amb la independència, Catalunya té totes les vies obertes cap a un futur favorable. Totes les altres postures -els que volen analitzar-reflexionar-buscar-alternatives o els que s'hi oposen per "Ordeno y mando" la menen a l'extinció com a poble. Hi menen Catalunya i, de retruc, els territoris que li són culturalment i històricament afins. 

     Per tant, ara és l'hora! Una hora transcendental!

Dia 10 de maig e 2015, diumenge

    


    Cada dia que passa dic: "Ja no escriuré més".  Que no serveix de gaire, per no dir que és d'una inutilitat manifesta. Que les paraules que escric ni jo no sé d'on surten. I que si una cosa no se sap d'on surt, deu ser que no té cap objectiu. Vaja, que és com una mala herba que no fa res més que nosa. 
     Si almanco sapigués d'on surt, allò que escric. Si un pagès sembra llavors avui, sap que, al cap d'uns mesos, collirà arròs, o blat, o ordi. Així sí, que val la pena fer una feina. Però escriure per escriure, sense saber d'on surt la llavor i per a què servirà allò que no has sembrat, no paga gens la pena. Per açò cada dia penso que ho he de deixar ja, d'una vegada per totes.

     M'imagino que, quan ja l'hagi bandejada per sempre, aquesta improductivitat, tindré més temps per fer altres coses de veritat útils. Esclar que no podré sembrar arròs; ho trobo, ara per ara, força més complicat que escriure unes ratlles diàries, tot i que tremendament útil, i més tenint en compte com de molt m'agrada l'arròs. 
    Tampoc no veig factible saltar a l'arena política, en aquestes alçades de la meva vida, i molt menys quan veig com està el pati, últimament; qui m'assegura que, si entrés en política, no en sortiria escaldat a causa de la meva bona fe? 
     Potser, si deixés d'escriure, podria aprendre fotografia; si, com diuen, una imatge val més que mil paraules, amb una bona foto que fes en un dia, en podria descansar uns quants. I sabria, a més, d'on punyetes surten les imatges! 

     A mi el que m'agradaria és trobar una ocupació que em permetés saber el que faig des del començament fins al final. Perquè això és el que no puc saber amb la ocupació d'escriure. D'on surten els mots que escric? Amb quines garanties, amb quin ànim es posa a escriure un pobre escriptor com jo quan no veu la imatge que ha d'enfocar, quan no té a la mà cap llavor per sembrar, quan no té una urna on els seus veïns puguin introduir una papereta amb el seu nom?