Aquestes paraules les vaig escriure fa deu anys i escaig, exactament el dia 19 de novembre de l'any 2015. Avui per avui, les subscric sense a penes cap modificació:
"He decidit acabar d'una vegada algun llibre de poemes. Després ja veuré què en faig. En tenc dos en dansa. Un que duu el títol -provisional, suposo- de "L'illa de l'alba i la nit" i un altre que pot acabar titulant-se "Les dones, la vida". El primer crec que podríem classificar-lo com a reflexió sobre la poesia, sobre el fet mateix d'escriure d'aquesta manera tan rara i tan absurda que dóna com a resultat un producte que difícilment serà entès a la primera (i molt sovint ni a la primera ni a l'enèsima) cosa que fa que, en un món de tantes immediateses i urgències com aquest en què llegim poc i en diagonal, estigui destinat al més absolut dels oblits en un temps rècord.
El segon poemari que em balla pel cap ja no reflexiona sobre res, sinó que intenta anar directament, sense embuts, a l'assumpte, ço és, a les dones i a la vida. Nogensmenys. És clar que, tanmateix, aquesta concreció tampoc no el salvarà de veure's abocat al fracàs més estricte, car és un poemari que aborda les dones i la vida d'una manera tan curta de gambals com és mitjançant una tirallonga de versos. Això, avui en dia, no dóna ni per pipes. A no ser que tinguis uns padrins d'allò més fabulosos.
Com diu un amic meu, als poetes no se'ns entén res i l'únic que fem és perdre el temps, cosa que subscric de pe a pa. Ara, jo no he trobat res millor, per perdre el temps, que escriure poemes, açò sí que ho tenc claríssim. Quan es tracta de llegir-la, encara que no s'entengui a la primera -ni a l'última- tampoc no conec altra manera plausible d'estalviar-se coses pitjors. Cada dia me n'empasso unes quantes ratlles. I us asseguro que és una passada!"
