La Pàtria Celestial dels demòcrates

        

          Si existís un cel darrera una gran porta de fusta ben gruixuda o d'un núvol metal·litzat, també dens i espès, segur que romandria obert de bat a bat per a tots els catalans i totes les catalanes independentistes que, més tard o més d'hora, haurem d'anar passant cap a l'eternitat. Perquè, amb tot el que hem patit, estem patint i, previsiblement, patirem, ens l'hauríem ben guanyat, l'accés franc a aquest edèn; i per la porta gran, ja sigui de fusta o de qualsevol altre material.

      No puc dir el mateix d'aquells aspirants que, en nom de la Sagrada Constitución Española, voldríen ser-hi, en aquest paradís. A tals personatges jo els faria passar una prova, abans d'entrar. La primera pregunta podria ser la següent:

                -Ordeneu segons el vostre criteri de demòcrata:

A: Una Constitució caducada.

B: Un Tribunal Constitucional de 10 membres que ha d'avalar la suspensió d'una llei justa i democràtica que afecta set milions de persones, suspensió que ha demanat un govern absolutista que es nega al diàleg.

C: Un milió vuit-centes mil persones que demanen poder votar en una consulta; nou-cents vint ajuntaments d'un total de nou-cents quaranta-sis que demanen poder votar en una consulta; el 80% d'un parlament escollit pel poble que demana poder votar en una consulta.

         No cal dir que a tots els que no posessin davant la lletra C de Catalunya no els deixaria entrar en aquesta pàtria celestial dels demòcrates. Suspesos en democràcia, els faria baixar a l'avern de la nostra indiferència, de l'oblit més absolut, que és una manera diplomàtica i democràtica de dir que els enviaria a pastar fang, a fregir espàrrecs, a parir panteres, a la m.,etcètera.

                                    Tabul Bosh

Fotografia:ttbosch

El meu carrer

divendres, 19 de setembre de 2014

       Cada dia que passa em faig la mateixa reflexió: que sorollós és el meu carrer! Supòs que això mateix ho deu poder afirmar molta gent; vivim en una ciutat amb un elevat índex de contaminació acústica. A més d'autobusos, cotxes i motos, pel meu carrer, però, hi passen dones molt ben fornides, molt belles, vull dir. I què?, deureu preguntar-vos. Que hi tenen a veure els naps amb les cols? O els ous amb els caragols? Els vehicles de dues, quatre o més rodes fan una renou molesta, de motor d'explosió en la majoria de casos. El dia, llunyà encara, que tots siguin elèctrics, ja en parlarem. De tant en tant, també, des del meu balcó d'un segon pis-punt exacte de d'on faig aquestes reflexions- se senten lladrucs de gossos que es barallen, o, si no es barallen, es repten a veure qui borda més fort. La majoria de vegades, la cosa sol acabar en empat tècnic. En termes de molèstia auditiva, tant els uns com els altres, tant motors d'explosió com matxs de cans, solen empipar bastant.

      Passem a les dones. Ja he dit que, pel meu carrer, en passen de molt guapes. No sé si és especial, el meu carrer. S'hauria d'estudiar. Allò que importa ara és que, quan passen davant de casa meua, aquestes belleses fan soroll. I tant. Ara, he de dir que és un soroll diferent, que no entra per les orelles. En aquests moments, sense anar més enfora, en passa una que m'ha entrat pel forn de la meua infáncia, m'ha omplert la casa d'olor de pa acabat de fer i, de retruc, d'una fressa de forn de llenya, com el que hi havia davant cameua, d'espetegar de branquillons que cremen, de xiulet de flames recargolant-se dins la fosca com a serps endimoniades.

      Que si en fan, d'avalot, de borinor i de cruixidera, a voltes, les dones que passen pel meu carrer! En tenc ben present d'altres que m'entraren pel soterrani, per les canyeries, per la cisterna; terratrèmol, borbolleig, bullícia d'aigües indomables! I una, la record com si fos ara: em saltà per la teulada, pel celobert: trencadissa de teules i de vidres.

     I la record, aquesta dona meravellosa i sorollosa, ai las, perquè passa cada dia! Per açò, tots els dies m'exclam: que sorollós és el meu carrer!

Tabul Bosh

Saps aquella que diu...

dimecres, 27 de maig de 2015

-Saps aquella faula que diu que hi ha un poble on d'ençà una pila d'anys hi fan unes festes molt i molt eixerides?
-Conta, conta!
-Un que es posa un be al coll i el passeja tot el dia. Però no tranquil·lament, per compayonia amb l'animal.
-Per què, doncs?
-Per entrar a la casa del bisbe, de l'alcalde, dels nobles i d'uns quants més a menjar i beure de franc!
-I el fa tot sol, aquest pillatge?
-I ara, no! El fa acompanyat de mig poble! O del poble sencer, gairebé.
-N'hi ha un que toca una flauta i tots hi van darrere, del més ric al més pelat.
-El be deu estar content!
-Imagina't! És el rei del ramat, aquell dia. Arreplega el que vol i, a més, qualcant!
-Un altre dia fan la festassa dels cavalls.
-Explica't, també van a fer pillatge amb un cavall a coll-i- be?
-Noo! Fan voltes a les places i als carrers del poble.
-Qui? Els cavalls o la gent?
-Tots junts.
-I hi caben tots?
-Depèn.
-Depèn...?
-Depèn de les navileres, de les companyies aèries, de les empreses hoteleres, del boca orella, de dalt la Sala, de l'home del sac, dels de les ulleres fosques, de Can Manolo, i, com no, de Quils Vaparir Atots!
-Collons, tu! Que em sembla que hi aniré.
-Impossible.
-Exhaurides les entrades,
-L'any que ve.
-Ja veurem.

-Sí que són eixerides, sí.

-I no és tot.

-Conta, conta!

-Les dones.

-Què passa amb les dones?

-Qualquen. Com el be.

-No fotis!

-I els tiren avellanes. I buides!

-Que trempats!

-És la tradició. Ancestral, esclar. 

-Ah! Vaaale!

Menorca, IMATGES D´EN PRIMER: Ciut

Paraula de Kiwi

       

dimarts, 9 de setembre de 2014

  

     El món, no és possible entendre'l fora de les paraules. Quan aneu a comprar la fruita, mireu-vos, per exemple, els kiwis i no els vegeu com a Kiwis, sinó com a paraules. Quan n'agafeu un penseu que, a més de les lletres que té aquest fruit -la k, les dues is i la ve doble- té una personalitat que no poden explicar només la seva pell marró, la seva polpa verda esquitxada de puntets negres i el seu cor tou i blanquinós. 
    No us deixeu endur per les aparences, un kiwi és molt més que aquella baia comestible de les plantes del gènere de plantes enfiladisses anomenat científicament Actinidia. 
    Un Kiwi és, sobretot, una necessitat de ser descrit, de ser qualificat, de ser interpretat -com si d'una partitura musical es tractés- amb una orquestra de paraules. El Kiwi no és tan sols aquella fruita de forma oval, d'uns 5- 8 cm de llargada i 4,5- 5,5 cm de diàmetre. El Kiwi no té perquè sí una pela fibrosa de color marró-verdosa, no té per casualitat la polpa de color verd brillant o daurada amb fileres de llavors petites negres que també són comestibles. No. Aquest fruit no té una textura tova i un gust característic per un antull seu, o de la mare Natura, sinó perquè així ho han volgut les paraules. Ni més ni menys.  
     Actualment es cultiva en diversos països especialment a Nova Zelanda, Itàlia, Xile, Grècia i França. També es cultiva a petita escala als Països Catalans. En tots aquests llocs les paraules que el descriuen, que el qualifiquen i que l'interpreten són ben diferents. Perquè el món que coneixem no l'entendríem sense les nostres paraules.




                    Tabul Bosh

Els monstres de les festes de Sant Joan

dijous, 11 de juny de 2015

       Aquests dies de juny tenen les hores endollades a records de molta intensitat. Prest farà un any que vaig ser a Ciutadella durant les festes de Sant Joan. En feia vint-i-dos, que no les vivia amb els peus enmig d'es Born, que no les passava entre ses Voltes o que no les sentia des de la bullícia d'es Pla. Vint-i-dos anys que havia tocat el darrer cavall, que havia sentit la seva olor intensa, que l'havia vist aixecar les dues cames formant davant meu una escultura vivent, símbol poderós de l'èpica de la Festa de tot un poble. Massa temps, diria jo. Massa temps havia passat per recuperar sensacions, per reviure sentiments, per retrobar passos i camins perduts. 

       Tants i tants anys d'absència havien servit, no per guardar memòria de la Festa, sinó per  crear-ne imatges idíl·liques, però del tot desenfocades, per guardar-ne versions fantàstiques cada vegada més allunyades de la realitat. Aquell 1992, que havia respirat la Festa per darrera vegada, jo era un  futur pare il·lusionat. Quan l'any passat hi vaig tornar, com a pare de dos homes adults, ja disposava de l'habilitació per ser avi. Massa temps per recuperar la Festa amb el mateix aire, amb la mateixa capacitat pulmonar, amb la mateixa alenada. 

       I no parlem dels anys que feia que no hi havia anat quan hi vaig aterrar, aquell estiu olímpic del 92, amb la meva dona embarassada, que no sabia què eren les festes de Sant Joan, almenys en primera persona i en directe, ja que, d'històries santjoaneres més o menys apassionades en segona i tercera persones, en diferit, n'havia escoltat qui-sap-lo. Per a ella, aquell va ser el seu primer, i fins avui únic, Sant Joan. Circumstàncies de tot tipus van fer que, ni tan sols vint-i-dos anys després, pogués tornar a Ciutadella durant les festes de Sant Joan. 

         Bé, com deia, aquell primer retorn a la Festa de l'any 92, es produïa quan ja en feia deu, d'anys, que jo no celebrava Sant Joan a peu de cavalls, que no respirava la pols de la Festa que, deien, s'ho enduia tot! La veritat és que aquest tot mai no he sabut exactament què inclou; he suposat, durant molt temps, que només coses dolentes, però ara ja no n'estic tan segur. És a dir que, comptat i debatut, de santjoans, el que se'n diu santjoans amb totes les de la llei, n'he viscut relativament pocs. Perquè aquella vegada que vaig tornar, amb una dona una mica espantada i el primer dels meus fills a punt de sortir de l'ou, ja vaig comprendre que, tornar deu anys després, constituïa un retrobament amb la Festa, diguem que una mica traumàtic. Tant Ella com jo no érem els mateixos. I mai més no ho tornaríem a ser. Quan un bussejador se submergeix a considerables profunditats i ho fa per un llarg període, no pot tornar a la superfície alegrement, sense executar uns determinats passos. Jo m'he passat molt de temps bussejant en l'absència de les festes i, les dues vegades que, després de llargues immersions, he pujat a la superfície he patit trastorns d'adaptació bastant importants, per dir-ho suaument.  Deu anys, als quals n'hi afegeixes vint-i-dos més, és una exageració de temps!

        Açò em fa venir al cap un llibre que he llegit recentment de Robert Saladrigas on el protagonista proposa el símil ànima humana-mar, i ho fa per parlar dels monstres que, tant en l'una com en l'altra, hi habiten. Els monstres de l'ànima i els monstres del mar. Si aquesta dicotomia l'apliquem al tema que ens ocupa, quins serien els monstres malignes que habitarien la mar de les nostres festes? Quines horribles criatures sortirien cada any a la seva superfície? Tindrien nom, aquests monstres? Crec que n'hi ha un que sí, que en té, de nom, un nom ben establert científicament i és ambició. I d'altres, que l'acompanyen, són també prou coneguts: massificació i diversió embrutida per l'alcohol i les drogues. Monstres que viuen dins la mar de les festes. Alguns, fins i tot semblen inofensius i domesticables, però, ai! són tant o més perillosos que els anteriors: immobilisme, qui any passa festa empeny (cap a l'abisme), por a prendre decisions, curtesa de mires,  corrupció, etcétera, etcétera. 

       Situem-nos una altra vegada en el present. Deia que prest es complirà un any de les últimes festes de Sant Joan que vaig viure in situ. Van ser les de l'any passat, és clar, les del 2014. Aquell Sant Joan serà recordat com el que va veure la suspensió de ses corregudes d'es Pla, després de produir-s'hi un greu accident a conseqüència del qual una dona moriria uns dies més tard pels traumatismes que li provocà la brutal envestida d'un cavall. En aquell accident també van resultar ferits l'acompanyant de la dona i el cavaller que manejava el cavall. Dir que les imatges de tres persones i una bístia donant voltes de campana a pocs metres d'on jo em trobava és una seqüència d'imatges que mai no se m'esborrarà del cap, pot semblar un recurs massa fàcil i repetit. Segurament podria expressar el que vaig veure i viure en primera persona de manera més literària, Tanmateix, ara em sembla que no toca. La qüestió, ara, és aquesta: el dia que vaig tornar a trepitjar es Pla, tant de temps després, va ser per constatar que la tragèdia, una vegada més, s'engolia l'èpica de la Festa.
       I ara que?, vaig pensar, després del xoc. Ara torna a començar l'espera dels Jocs d'es Pla, em vaig dir: fins l'any que ve, si  Déu vol!
      I l'any que ve, ha arribat. I enguany ja són vint-i-tres anys, més l'afegit de deu anys, sense veure un Jocs d'es Pla complets, des dels caragols fins a les corregudes. S'ha tornant a posar en marxa, idò, el comptador: vint-i-tres més deu, vint-i-... més deu... I així fins que aquest santjoaner mutilat que som no torni a anar a Ciutadella de Menorca a viure un altre Sant Joan, la Festa en què tot un poble (què vol dir, avui en dia tot un poble?) es deixa arrossegar per una mena d'ànima col·lectiva, per una mar que, ai! cada vegada està més poblada de monstres!
        Però, com combatre aquests monstres? Com s'eviten les voltes de campana de persones i bísties que acaben en tragèdia a les corregudes d'es Pla? No hi ha, possiblement, victòries màgiques. Però sí que hi ha paraules màgiques. Coratge, n'és una de bàsica. Coratge vol dir, segons el diccionari, fermesa de cor davant el perill o les dificultats. "Envestint un enemic superior en nombre, donaren una prova de coratge. Calia un gran coratge per a afrontar una situació tan difícil". Han de tenir coratge aquells que tenen al seu abast canviar regles de joc, normes i, fins i tot, tradicions. Han de tenir coratge aquells que formen part de tot un  poble per lluitar contra els monstres que a poc a poc, any darrera any, devoren la Festa.
          Pot ser que, amb coratge i d'altres eines (solidaritat, seny, justícia, sentit comú, sensibilitat...) encara estiguem a temps a salvar-nos i salvar les festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca. Tal vegada així podrem parar el comptador. 

                                                                Tabul Bosh

L'Article

         Mir per la finestra abans de saber sobre què escriuré avui. Cerc una idea, un tema. Però a l'altra banda només veig tres cordes d'estendre on no hi ha res estès. Per tant, em retir de l'espai del celobert i cerc en un altre indret. Mir les tecles del meu ordinador portàtil. Hi veig unes lletres, uns nombres i d'altres símbols en rigorosa fila que semblen esperar que els doni un toc, que els faci fer alguna cosa. Són com soldats d'un exèrcit preparats per a la batalla, esperant les ordres del seu general. O com obrers arrenglerats davant la fàbrica, esperant que soni la sirena. Però el general no diu res, estàtic sobre el seu cavall. I la sirena sembla haver emmudit per sempre en l'esplanada de la fàbrica buida. Gir el cap i veig uns pantalons rebregats i no se m'acut què em poden voler dir. Són uns pantalons d'esport, grisos, segurament suats, que esperen que algunes mans els llencin dins la rentadora. Aquestes mans seran segurament les d'una dona, car són les preferides dels pantalons d'esport suats i rebregats que es troben damunt les taules dels escriptors que busquen idees i temes sobre els quals escriure l'article diari. M'agaf a aquestes mans, car d'alguna cosa he d'escriure, i en resseguesc el camí. Tanmateix, hi ha un moment que arrib a una cruïlla on he de decidir si tirar cap a la concreció o cap a l'abstracció. ¿He de seguir braç amunt fins arribar a les espatlles de la dona, o he de prendre la via de l'autocrítica fins arribar a la qüestió de la igualtat de la dona envers l'home i, per tant, de l'absurditat inherent al fet que uns pantalons d'esport rebregats hagin de tenir preferències, quant al sexe de les mans que els portin a dins el bombo de la rentadora?

       Caram, que complicat, pens. I deix per un altre moment la decisió. Però seguesc sense tema, sense idea, per al meu article diari. M'agaf a la paraula diari i pens en tot de notícies que hauran aparegut en els diaris d'avui. Pens en morts per accident de trànsit, en rebel·lions contra l'opressió aixafades a base de tortura i d'armes mortíferes de tota mena; pens en xifres que fan cada dia més rodona i gegantina la crisi que rodola pel pendent, emportant-se tot el que troba per davant, m'entretenc en escàndols, en estafes i en grans mentides.

       Llavors, tot jo tremol i pens si hi deu haver Algú que, al llarg dels segles i segles, també està mancat d'un bon senderi per escriure el seu, d'Article Diari.

El Gran Llac

     

        Avui dematí els carrers estaven mullats encara, després de l'aiguat que ha descarregat aquesta matinada damunt la ciutat, quan he sortit un dia més a comprar quatre foteses al súper -quin costum més estrany i tanmateix reiteratiu fins a fregar la paranoia, aquest d'anar a comprar! Algú ho hauria d'estudiar a fons, açò, però no seré jo, que sempre estic enfeinat en acomplir amb els meus costums, siguin o no paranoics; a més del costum d'anar a comprar cada matí i d'escriure que tots els matins vaig a comprar al súper, en tenc d'altres, que en un altre moment explicaré. La banyadura dels carrers m'ha fet pensar en la meua infantesa, quan encara no sortia al carrer a contemplar la vida del barri amb excuses barates, com aquesta d'anar a comprar, encara que creïbles al cent per cent, si no, no serien tan barates. A la meua infantesa eren constants les tempestes amb trons i llamps com la que ha caigut aquesta nit a Barcelona, ma mare resant "Santa Bàrbara va pel camp tota vestida de blanc", era un clàssic, com també ho era sortir a trepitjar basses quan havia deixat de ploure; amb botes de goma, i amb tota la imaginació que podies arreplegar; llavors els bassals eren llacs plens de bitxos, i els bitxos eren monstres i els monstres eren missions i les missions eren força descomunal i la força descomunal era poder i el poder era el Bé contra el Mal, i aquest enfrontament exigia sacrificis, martiris, ideals, transformació, retorn, fugida, misèria, glòria, caiguda, aixecament, ferides, mort. I tot aquest cartipàs d'abrandaments emocionals acabava en paper mullat quan era hora d'obrir una altra vegada la porta de la realitat, situada al nombre 31 del meu carrer, el de Sant Pere d'Alcántara de Ciutadella de Menorca. Aquí no hi ha bassals, hi ha la dona que passeja el gos, els obrers que construeixen cases, el noi de la bicicleta que envaeix la vorera, les taules de la cafeteria i les cadires de la cafeteria i tota la gent que s'hi està; hi ha els autobusos que passen rabents, com aquells monstres que em perseguien en el Gran Llac de la meua infantesa.

Caques amb visat

   Avui he tornat a baixar a comprar, res, quatre cosetes, com sempre faig darrerament, però aquesta vegada he anat a un altre establiment que és una mica lluny de casa, així que m'ha donat més temps de copsar la vida del barri. En passar davant de l'oficina bancària he pogut veure l'esquena d'una dona que teclejava en el terminal del caixer automàtic que hi ha al carrer; una llarga cabellera morena, uns pantis negres que marcaven camins i dreceres a qualsevol esguard humà, per poc que tingués intenció de caminar cap a indrets anatòmics coneguts a bastament perquè la ment els té ben cartografiats, com un gat hi té els amagatalls íntims de la gata, en època de zel; en girar-se, la dona ha estripat un full de paper que li acabava d'escopir la màquina i ha llençat tots els bocins al terra; a càmera lenta hauria estat molt bonic de contemplar, aquesta caiguda de milers de bocins de paper blanc sobre les rajoles grises de la vorera, un a un, fent una trajectòria  comparable a les fulles de la tardor caient dels arbres, o als paperets d'un confeti efervescent enmig d'una festa; però la caiguda ha estat molt ràpida, sense filtres ni trucs fílmics, i tots els paperets no han trigat ni un segon a embrutar tot els voltants, com una nevada extempòrania, com el vòmit irreprimible sobre l'immaculat vestit, com una cagada de gos amb visat indefinit per entrar a qualsevol país o vorera; m'hauria agradat molt que la dona dels pantis, en girar-se per marxar del caixer, hagués llenegat i, ai las!, s'hagués fotut una trompada enmig de tota la paperada que acabava de tirar!

                                                               

                                                      😂😂😂

El preu dels esquelets

      He baixat a comprar quatre coses al súper i m'ha agradat perquè el carrer a aquests hores és un paisatge agradable i fins i tot pot arribar a ser encisador, com una pel·lícula amb tres dimensions en la qual tu participes activament, juntament amb un nombre considerable i variat de personatges. He vist per exemple una dona guapíssima vestida d'escombriaire, un senyor en cadira de rodes que portava un casc, i la cadira m'ha semblat quasi futurista, un últim model segurament en el món d'aquests artefactes cada vegada més presents i abundants en les voreres de la ciutat; he vist -i això sí que m'ha agradat molt- maneres de caminar que m'han fet pensar que hi ha esquelets que saben moure's amb molta gràcia, tot passejant els seus cossos, com si permanentment els marquessin uns ritmes que no són a l'abast de qualsevol. M'ha captivat sobretot un cos del gènere femení que -he pensat- devia ser mogut per una ossada d'allò més gràcil, una pura obra d'art ambulant esquelètica que -llàstima- m'he hagut de conformar a contemplar dins el seu embolcall de carn i de teixits, més exposat sobretot el de teixits, tot i que el de material orgànic déu-n’hi-do, quant n'era, de visible! Estava  compost, concretament, de  dues cuixes, llargues i daurades a causa d'una suposada exposició al sol o ves a saber si a rajos comprats al detall en alguns d'aquestes ruscos on el sol no hi entra mai, però sí el déu diner, que tot ho pot, fins i tot posar morena la pell més pàl·lida, en tots els seus panys i enfonys, dues parts molt generosa de dues natges -l'ama del fantàstic esquelet vestia de cintura cap a vall, a més de les sabates, uns pantalonets curts molt curts, d'aquells que l'etiqueta on diu la composició de la tela, si es pot rentar a màquina o no, etcètera, té més tela que el propi pantaló-, a més d'una zona gens menyspreable d'esquena i de ventre -amb melic inclòs- a causa que la samarreta que les deuria de tapar havia dimitit d'aquestes funcions i s'havia enretirat fins gairebé el naixement dels pits, els quals es podien molt més que intuir, ja que guaitaven per baix i per dalt, més per aquest cantó, que sol ser per on prefereixen guaitar, des de temps immemorials, els pits les dones. També he vist que l'obra d'aquí davant promoguda per uns xinesos no hi ha manera que avanci, han fet un nyap considerable, deixant la façana d'una casa molt antiga, tal com estava i construint al darrere uns pisos que deuran ser capses de mistos que, quan d'aquí a cent anys els acabin, molt més tard que la Basílica de la Sagrada Família, tingueu per segur que vendran a preu d'or o del que cotitzi més al segle XXII, potser a preu d'esquelet com el de la dona que m'ha meravellat quan he sortit aquest matí a comprar les quatre coses al súper, on també he vist una dona que, vestida amb l'uniforme de la cadena de supermercats per on treballa, és un regal per la vista. I no vull pensar en el seu esquelet!

La floristeria

Ahir vaig passar davant una floristeria molt gran, jo crec que la més gran, de Barcelona. Com sempre que es dona aquesta circumstància, em sento per una banda satisfet, i per l’altra enganyat. Explicaré el perquè, si puc. A mi m’agraden les plantes i les flors, podríem dir que gaudeixo bastant contemplant-les, que les considero en molts casos obres d’art de la natura, que en valoro la seva bellesa i perfecció i que, si pogués, viuria envoltat de quantes més milor d’aquestes meravelloses criatures, convençut com estic que són una font preciosa i inesgotable de benestar, uns espirituals radiadors de plaer estètic i, m’atreviria a dir, de felicitat. Per això, quan passo davant aquesta gran floristeria de Barcelona sempre alenteixo el pas i moltes vegades m’hi aturo llargues estones per contemplar el petit paradís de flors i plantes que atresora. I en aquests moments, em sento com un nen petit que intueix, en els ulls de la seva mare, l’espurna que li transmet la vida. Poètic, però cert: les flors i les plantes m’atrauen molt, no ho puc evitar.


       Ara ve la part negativa que abans he anunciat. Per què em sento enganyat, quan passo davant la més gran floristeria de la ciutat? Imagineu que en comptes de plantes i flors, allí s’hi exposessin quadres, pintures considerades veritables obres d’art. Imagineu, també, que jo un dia hi entro i n’adquireixo alguns, d’aquests quadres, perquè m’agraden molt i els vull tenir a casa per tal de poder-los gaudir, de poder contemplar-los sense necessitat de sortir de casa, tots els dies, que formin una part important de casa meva i de la meva vida. Si faig això, si m’emporto un parell, posem per cas, d’aquelles obres d’art, el més normal és que aquestes obres d’art m’acompanyin, a partir de llavors, fins que jo decideixi, fins que vulgui, que pot ser per sempre, o per un període més curt que, en tot cas, jo em marcaré. Però com sabeu, en aquella floristeria, i en general a totes les floristeries no hi venen pintures, no hi venen peces d’art. En les floristeries hi venen plantes i flors. I quan n’adquireixes algunes, d’aquestes obres d’art vives, i te les emportes a casa, esperant gaudir de la seva bellesa tots els dies que et vinguin de gust, què passa? Doncs que descobreixes, amb gran tristesa, que aquelles obres d’art florals, passat un cert temps després d’haver entrat a casa teva, se’t marceixen, llangueixen com preses d’una estranya malaltia i, al cap de poc temps, esdevenen una ombra, una broma de mal gust. Per açò, quan passo per davant aquella gran floristeria sento aquesta gran decepció per no poder-me’n endur ni que sigui un tros a casa nostra. I, a més, penso si no serà que, a les plantes i les flors d’aquella floristeria els subministren alguna mena de producte que les manté tan belles. Tan belles només mentre són allí. Però, ai las, quan entren als balcons de les nostres cases, no responen a les nostres expectatives. Existeix el dopatge en el món floral?

Ciències i Lletres

      L'home s'ha de lliurar, en la mesura que li sigui possible, a l'estudi de les veritats immortals i divines; Sant Tomàs d'Aquino ho posava en boca del Filòsof que argumentava en contra d'un tal Simònides -que volia persuadir els homes a abandonar l'estudi del diví i a aplicar-se a les coses merament humanes.

      Aquest Filòsof, en el llibre XI Dels animals diu que, encara que sigui molt poc el que captem de les substàncies superiors, (les que podem relacionar amb l'esperit, amb l'ànima, la subjectivitat, etc) aquest poc és més estimat i desitjat que tot el coneixement de les substàncies inferiors, (aquelles que relacionaríem amb la raó, l'objectivitat, la ciència, etc.) Si en proposar, per exemple, qüestions sobre els cossos celestes -diu també el Filòsof en el llibre II Del cel-, són aquestes resoltes, encara que sigui per una petita hipòtesi, els deixebles senten una gran satisfacció. Tot això manifesta que, per imperfecte que sigui el coneixement de les substàncies superiors, proporciona a l'ànima una gran perfecció, i, de retop, també dota la raó d'alguna mena de perfecció que la pot ajudar a entendre allò que li és difícil d'entendre per estar fora de les seves possibilitats naturals.

      ¿Vindria a dir això que els que opten per estudis científics serien més perfectes si no es dediquessin només a l'estudi de les coses empíriques i s'apliquessin també a l'estudi i coneixement de les coses que estan fora de l'abast de la raó?

       La resposta em sembla òbvia: sí. Tots els estudis científics dirigits per la raó i a la raó haurien de compaginar-se amb estudis d'aquells que en diem de Lletres, aquells que són dirigits per l'ànima i a l'ànima; de tal manera que una i altra, raó i ànima, es perfeccionessin mútuament.

Les Festes Populars i el PP

   

    L'esperit científic ens impedeix tenir opinió sobre qüestions que no comprenem, sobre qüestions que no sabem formular clarament. Com per exemple per què determinades Festes Populars han arribat a ser el que són avui dia. O per què un partit polític com el PP rep tant de suport de la gent d'un país, quan aquest partit polític és liderat per un home tan escassament dotat per a dirigir un país i quan en les files d'aquest partit s'ha demostrat a bastament que hi figuren personatges corruptes, fanàtics, mesquins i que només entenen la política com una manera de fer diners i gaudir de privilegis, encara que sigui a costa de l'empobriment dels més desvalguts del seu propi país.

      Què ho fa que milers de persones surtin al carrer i formin de tan bona gana una multitud que s'empeny, que s'estiregassa les camises, que respira els humors més pudents i desagradables dels seus cossos? ¿Com pot ser que tantes i tantes paperetes amb les sigles PP vagin a parar al fons d'unes urnes -que són l'expressió de la voluntat d'un país- després que tantes i tantes vegades aquestes mateixes sigles hagin aparegut com l'estendart de tantes i tantes corruptel·les, de tantes i tantes mentides, de tanta i tanta incapacitat per dialogar, per estendre ponts, en definitiva, per fer política?

    Ës possible que la multitud que amb tant de fervor es rebolca amb ella mateixa a pesar de totes les incomoditats i la multitud que amb els seus vots s'immola, a pesar de tantes fosques certeses, tinguin alguna cosa en comú? I, si és així, què diríem que és?

 

BREXIT

        Hi ha vida fora de la UE? Ara per ara sembla que trobar una resposta potable, és a dir, que sigui plenament descontaminada i apta per al consum humà, es troba a l'abast de pocs, per no dir de ningú; perquè de respostes tothom en té, però totes elles em temo que estan contaminades per alts nivells d'incerteses i pors. Caldrà, doncs, passar aquestes respostes per la gran depuradora del temps, que és qui ho posa tot al seu lloc, finalment.

         Per fer funcionar aquesta depuradora caldran grans dosis de pragmatisme, seny i alçada de mires. I sort, unes quantes tones de sort! I que no ens aturem ara, que la història és plena de fracassos que a la llarga han servit per avançar! Ara, segueix essent l'hora; ara i sempre, més que mai!

Malson

          

      Què penseu quan passeu al costat d'algú que demana almoina al carrer? Això és una cosa que he de reconèixer que m'atordeix. I darrerament molt més que abans, a causa de la crisi, esclar. No la que diu Rajoy que té mig solucionada, sinó la que es manifesta sense mentides ni subterfugis en els descarnats desnonaments de famílies que es queden sense casa, en les creixents diferències entre rics i pobres que fan escruixir, en el fred que passaran més de 100.000 famílies a casa nostra aquest hivern, en les 4.000 tones d'aliments que caldrien aquestes festes per pal·liar la fam de moltíssima gent, en les interminables llistes de persones que fa dos anys que busquen una feina, etc. 

       Aquests homes i dones que demanen al carrer sempre em fan sentir malament; com si, d'una manera més o menys significativa, jo en fos responsable. Com si en algun moment jo hagués posat un granet de sorra en el munt de les disssorts que els aboquen a parar la mà tot suplicant que, entre tots, els ajudem a sortir-se'n. O, si no a sortir-se'n, com a mínim a sobreviure en la seva desgràcia. 

         I no se'm passa el malestar de cap manera. No em sento millor si els dono unes monedes o una barra de pa, perquè sento que, a la llarga faig un favor a aquell que realment l'hauria d'ajudar. I, si passo de llarg sense mirar-los, sento com si em recriminessin la meva suposada indiferència. 

          Fa molts anys, quan era un estudiant,  solia tenir rampells més o menys absurds i existencialistes , vaig voler experimentar què se sentia dormint en el caixer de l'oficina d'un banc. Així que un capvespre d'hivern vaig agafar uns cartons i em vaig estirar al terra d'una sucursal bancària de la Plaça de la Universiat disposat a passar-hi la nit. 
                Ara, actualitzant un d'aquells rampells filosòfics de joventut, provo d'imaginar que encara hi som, damunt aquell jaç, que no m'he despertat del malson d'un món injust que, entre tots, hem creat. I em sento malament, com quan passo al costat d'algú que ho està passant pitjor, infinitament pitjor.