L'home
s'ha de lliurar,
en la mesura
que li sigui possible,
a l'estudi
de les
veritats
immortals
i
divines;
Sant
Tomàs d'Aquino
ho posava en boca del Filòsof
que argumentava en contra d'un
tal Simònides
-que
volia persuadir els homes a abandonar l'estudi del diví i a
aplicar-se a les coses merament humanes.
Aquest
Filòsof,
en el llibre XI Dels
animals
diu que, encara que sigui molt poc el que captem de les substàncies
superiors, (les
que podem relacionar amb l'esperit, amb l'ànima, la subjectivitat,
etc)
aquest poc és més estimat i desitjat que tot el coneixement de les
substàncies inferiors, (aquelles
que relacionaríem amb la raó, l'objectivitat, la ciència, etc.)
Si
en proposar, per exemple, qüestions sobre els cossos celestes -diu
també el Filòsof
en el llibre II Del
cel-, són
aquestes resoltes, encara que sigui per una petita hipòtesi, els
deixebles senten una gran satisfacció. Tot això manifesta que, per
imperfecte que sigui el coneixement de les substàncies superiors,
proporciona a l'ànima una gran perfecció, i, de retop, també dota
la raó d'alguna mena de perfecció que la pot ajudar a entendre allò
que li és difícil d'entendre per estar fora de les seves
possibilitats naturals.
¿Vindria
a dir
això
que
els que
opten per estudis
científics serien més perfectes si no es dediquessin
només a l'estudi de les coses empíriques i s'apliquessin
també a
l'estudi i coneixement de
les coses que estan fora de l'abast de la raó?
La
resposta
em sembla òbvia: sí.
Tots
els estudis científics dirigits per la raó i a la raó haurien de
compaginar-se amb estudis d'aquells que en diem de
Lletres,
aquells que són dirigits per l'ànima i
a l'ànima; de tal manera que
una i altra, raó i ànima, es perfeccionessin
mútuament.
