AJORNS

  

    Quan seràs mort, no ajornaràs més poemes, cap més viatge a la cua posaràs, no engreixaràs la llista de coses per fer i que mai no faràs. Els teus versos existiran sense tu, i allò que fa la vida mereixedora de ser viscuda, ho serà igual, o més,  sense tu, i no hi tindràs res a dir. I els dies, un darrere l'altre, els poemes, els viatges, i els plaers, se succeiran sense el teu interès, sense que res faci pensar en la teva vida. Quan seràs mort, oblidaràs caminades, bells paisatges i carrers. Però tots seguiran sense tu, records d’altres peus, d’altres cases i gents. I els dies se succeiran, un darrere l'altre, i els poemes, i els viatges, i els plaers. Quan ja no hi seràs, Tabul, tot el que ets serà un temps eixut de tu, rierol sense aigua, núvol desfet, ocell sense aire. Tot el que fas, tot el que hauries fet es desfarà de tu, res no t’enduràs. I els dies, un darrere l'altre, i els poemes, i els viatges, i els plaers, se succeiran, sense tu. Els dies continuaran amb tot allò que, per sempre, hauràs deixat ajornat. Quan un matí qualsevol a fer les teves necessitats no t’aixequis, llavors ja no sabràs cap altra cosa que el silenci, l’oblit que t’embolcallarà, ésser etern, ajornat de per vida.

 

 

 

 

Ataltavull 

 

SENSE PARAULES

 

    Des que has oblidat Salinas i Neruda, i del pits de la Núria la premuda; des que Quevedo ja no et fa cap gràcia i no et calen condons de la farmàcia; des que el Quixot s'ofegà a Macarella i Petrarca matà la teva Laura; des que Machado emprengué el seu viatge i l'hepatitis et prengué el coratge; des que el Temps arrelà davant de casa i omplí d’herbam camins que n’allunyaven. Des que certs plaers s’embussen i et sordegen i tens les notes de les mans desafinades, des que a les nits has de buidar bufeta i del passadís al llit comptar les passes per tornar-te a abraçar a la son lleugera. Des que als matins t’has de posar la crema que la pell de l’ànima et regenera, des que t’has de llançar galledes d’aigua als teus ulls, eixuts i plens de lleganyes. Des que has oblidat aquell ball que t’enrampava i ja no tens a qui llançar la canya, des que moriren en Lennon i en Harrison i en Jimy Hendrix no rasca la guitarra. Des que, Tabul, alguns vells amics ja no hi són, i antics poetes t’han deixat a l’estacada, des de llavors, fas tots els poemes sense paraules. I amb poesia muda vius la vida, i camines amb versos sense rima per la ciutat on viuen les teves muses pels seus carrers plens de brutícia, per les seves avingudes estròfiques, per les seves places assetjades per cent mil coloms i cent mil turistes. Transites una existència prosaica, fas poemes sense mots i sense pautes, t’inventes metàfores, imatges mentre vas amb Metro, dins una llauna, com una sardina o com una gamba, fas poesia, enllaunada, sense paraules.

 

Ataltavull

 

 

  

EDIFICI

 

 

 

En néixer, per allà l’any 53, vas ocupar aquell solar on edificar-te.  I el vas anar aplanant a cops de mitges mentides i d’algunes veritats, no ben bé del tot sobrades. Vas fer dels jocs els teus fonaments ─que no et bastaven─ i, sobre els fulls de llibretes gastades, vas alçar carrers, vas alçar columnes rostrals, cantons de pedra i marès. I de poesia.

Ínfims granets d'univers ─polseguera─ se't ficaven dins del nas i del cervell, feies coses de boig ─o de banaula─, respiraves fondo només amb la pell, per exemple, entre d’altres bajanades. Els signes fatus que en deien paraules et convertiren en el seu aparell, en tu assajaven inaudites faules, t'usaven de mall per esfondrar castells. I et van fer, finalment, el seu ostatge: una eina tan sols, en el seu obrador de quimeres. Poeta esdevingueres,  pel seu usatge.

Vas fer-te teu el vol de les gavines que et duen al terrat un mar llunyà i et vas enyorar en una nova vida. Vas talar el ramatge de tots els somnis que et poblaven el son  i vas ordir una terra sense nom. Vas aturar les busques del rellotge, i vas dir una vida sense mort ─la metàfora més ferotge─ i una mar sense cap port. Sempre temies aquell paper desert i aquella blancor que  de molts bells horitzons la vida et privava. Però miraves més enllà dels silencis i d'aquella quietud; i al pensament demanaves no sabies quina herència o fortuna. I, com que senties murmuris que es dissolien quan els escoltaves, pensaves en eternitats revingudes. Era en aquells paratges, quan se’t negava el pensament, que escriure, t’era dolç.  I era un miratge, com a Leopardi.

Què et passava pel cap, orfe de paraules? O és que ni un alè no els deixaves? Què et deia, boig, la teva ànima, sense fe? O és que, la fe,  no t’agradava anomenar-la? Què tenies en el cap que no volia pensar? Què et contava l’ànima que no volies sentir?  Què veien els teus ulls en la llunyania? Què et deien els mots  que no volies amollar? Et guardaves les paraules, t’empegueïes del seu rallar. I tenies por de la teua ànima, del ressò d’aquella música ancestral.

I ara, Tabul, passats els dies, passats els anys, aquell edifici s’ha fet vell i la poesia ja l’esquiva, com una moixa en zel, com una amant ressentida.