Des que has oblidat Salinas i Neruda, i del pits de la Núria la premuda; des que Quevedo ja no et fa cap gràcia i no et calen condons de la farmàcia; des que el Quixot s'ofegà a Macarella i Petrarca matà la teva Laura; des que Machado emprengué el seu viatge i l'hepatitis et prengué el coratge; des que el Temps arrelà davant de casa i omplí d’herbam camins que n’allunyaven. Des que certs plaers s’embussen i et sordegen i tens les notes de les mans desafinades, des que a les nits has de buidar bufeta i del passadís al llit comptar les passes per tornar-te a abraçar a la son lleugera. Des que als matins t’has de posar la crema que la pell de l’ànima et regenera, des que t’has de llançar galledes d’aigua als teus ulls, eixuts i plens de lleganyes. Des que has oblidat aquell ball que t’enrampava i ja no tens a qui llançar la canya, des que moriren en Lennon i en Harrison i en Jimy Hendrix no rasca la guitarra. Des que, Tabul, alguns vells amics ja no hi són, i antics poetes t’han deixat a l’estacada, des de llavors, fas tots els poemes sense paraules. I amb poesia muda vius la vida, i camines amb versos sense rima per la ciutat on viuen les teves muses pels seus carrers plens de brutícia, per les seves avingudes estròfiques, per les seves places assetjades per cent mil coloms i cent mil turistes. Transites una existència prosaica, fas poemes sense mots i sense pautes, t’inventes metàfores, imatges mentre vas amb Metro, dins una llauna, com una sardina o com una gamba, fas poesia, enllaunada, sense paraules.
Ataltavull