Quan seràs mort, no ajornaràs més poemes, cap més viatge a la cua posaràs, no engreixaràs la llista de coses per fer i que mai no faràs. Els teus versos existiran sense tu, i allò que fa la vida mereixedora de ser viscuda, ho serà igual, o més, sense tu, i no hi tindràs res a dir. I els dies, un darrere l'altre, els poemes, els viatges, i els plaers, se succeiran sense el teu interès, sense que res faci pensar en la teva vida. Quan seràs mort, oblidaràs caminades, bells paisatges i carrers. Però tots seguiran sense tu, records d’altres peus, d’altres cases i gents. I els dies se succeiran, un darrere l'altre, i els poemes, i els viatges, i els plaers. Quan ja no hi seràs, Tabul, tot el que ets serà un temps eixut de tu, rierol sense aigua, núvol desfet, ocell sense aire. Tot el que fas, tot el que hauries fet es desfarà de tu, res no t’enduràs. I els dies, un darrere l'altre, i els poemes, i els viatges, i els plaers, se succeiran, sense tu. Els dies continuaran amb tot allò que, per sempre, hauràs deixat ajornat. Quan un matí qualsevol a fer les teves necessitats no t’aixequis, llavors ja no sabràs cap altra cosa que el silenci, l’oblit que t’embolcallarà, ésser etern, ajornat de per vida.
