L’Arada
Que res no t’amoïni, deixa't caure del llit,
cada matí
com l’aigua de la sínia empesa per la mula
del teu destí,
que sigui el teu dia una dòcil constància.
Que res no t’amoïni, reprèn el teu camí,
cada matí
com l'estel que ha d'encendre la flama darrerana
del teu destí,
quan vingui aquella mort que fa temps que et té
ànsia.
Que res no t’amoïni, al cos digues que sí,
cada matí
com a la teua ànima, companya en el viatge
del teu destí,
talment com els teus ulls, cabuts inseparables.
Que res no t’amoïni, del món agafa el fil,
cada matí
i teixeix el teu temps, fes-te el vestit a mida
del teu destí
i del teu pensament, la casa més tranquil·la.
Que res no t’amoïni, i para bé l’oïda:
Primer la teva vida, que és el bou. I, després,
la pertinaç Arada: l’enterca poesia.
