Les dues belleses

      Dues jovenetes franceses, que m'havien tocat en sort com a veïnes de viatge en un dels meus escassos desplaçaments en tren de Barcelona a València, no paraven de parlar de dietes d'aprimament, productes de bellesa, massatges regeneradors, programes de manteniment dermoestètic i d'una pila de coses relacionades amb el que els més agosarats en diuen "culte al cos". Era una conversa prou apassionada que mantenia les dues noies en un evident estat d'aïllament del món ferroviari que les envoltava, fins al punt que vaig arribar a pensar que aquelles dues belleses -n'eren força, de guapes, les dues- deurien haver oblidat que viatjaven en un tren, amb el consegüent perill que aquest encativament els fes passar-se l'estació on havien de baixar. Jo estava passant una mala ratxa. No sé si eren els astres, el meu cap de secció —què li hauria fet, jo, perquè m'odiés tant?- o que la meva vida havia pres un revolt d'aquells que et fan perdre una mica el bon rumb. El cert és que em trobava en un moment en què, del bòtil, només en veia la mitja part buida. Vull dir amb això que percebia la meva vida amb una bona dosi de buidor, o, si més no, d'insatisfeta fretura,de set indeleble. Llavors, metòdic com sóc i preocupat per la problemàtica dels que m'envolten, vaig gosar interrompre aquella engrescada xerrameca sobre la religió de l'Estètica, que tenia en aquelles senyoretes a dues adeptes incondicionals, i els vaig dir, amb el meu francès de sis anys d'agregat en un liceu de Paris:

      - Perdonin si les interrompo; no he pogut estar-me d'escoltar la seva interessant conversa...

      - Ah! Vostè sent les mateixes inquietuds que nosaltres? -em va tallar la rossa, d'ulls de miosotis.
         - No, no! -vaig retallar-la jo -és a dir, jo no hi entro ni en surto, en  aquestes qüestions...No voldria mullar-me en el seu safareig, jo.

      -Mes, nosaltres, messié, estem obertes a qualsevol opinió, no  voldriem...

     Vam continuar mantenint aquest curiós diàleg durant una mitja  hora llarga, que és el temps que em va caldre per fer-los entendre les  meves intencions.

    -...em perdonaran la meva intromissió, no voldria semblar un tafaner. M'he sentit atret pels seus mots d'una manera irreflexiva. Ja se sap, comences per agafar unes paraules al vol; després són unes frases que cauen en el flux de la pròpia exploració del món exterior...

La conversa em va fer oblidar de mi mateix. La conversa i la  bellesa, car, com he dit abans, totes dues joves n'eren molt, de belles; sobretot la que, amb els ulls, era capaç de fer-me sentir coses que mai no  havia sentit fins aleshores. Vaig recordar, mentre la mirava, aquelles  paraules que, en una pel·licula de romans, havia dir un general als soldats que es trobaven apunt d'entrar en combat: "Les coses que fem en aquesta vida troben el seu ressò en l'eternitat".

Vam parlar i parlar. De tòpics, al començament, de banalitats, si voleu. Al principi, tal com raja, sense seleccionar gaire les idees, els conceptes, els continguts. Després, a poc a poc, introduint alguna frase  més polida, més treballada. A mesura que passaven els minuts les anàvem  afinant més, les paraules, les frases, que, de mica en mica, es feien més complicades, gramaticalment i semàntica, més subtils. Es notava que, com a interlocutors, ens anàvem coneixent, descobrint-nos mot a mot, despullant-nos pausadament, al ritme de cada verb, sota la llum seductora de cada adjectiu, mostrant noms, insinuant adverbis, cada cop més agosarats, més delerosos de coneixença mútua.

La meva sorpresa va ser que aquelles dues noies no tan sols eren belles exteriorment, ans també en el seu interior. Perquè, a mesura que anàvem parlant, podia comprovar-ne les qualitats morals, la finor, l'elegància de les seves personalitats, dels seus caràcters, l'harmonia del disseny, el gust —el disseny en sentit metafòric, en tant que recerca. Res a veure amb la idea que tenia jo formada d'aquesta mena de persones, que sempre havia titllat de superficials, narcisistes, egocèntriques. Mentre les escoltava podia comprovar com n'estava, d'equivocat. No eren superficials ni egòlatres, ben al contrari. Perquè em van explicar que formaven part d'una ONG que es dedicava a portar la bellesa als llocs més recòndits del planeta. Davant la meva incredulitat, em van enumerar tota mena d'actuacions, programes i activitats que la seva organització portava a terme arreu. El nom d'aquesta oenagé era "Belleses sense fronteres" i em van dir que tenia voluntaris i voluntàries, com elles mateixes, escampades per tot el món i que el seu objectiu era donar a conèixer i aplicar on fos necessari la màxima La bellesa és vida. A tots els llocs del planeta on arribaven instal·laven centres dedicats a convertir en bellesa tot l'entorn, en un radi d'acció que abastava no només persones, sinó també paisatges, animals, cases, objectes i infraestructures de tota mena, en un radi d'acció, com deia, d'uns sis o set quilòmetres a la rodona. Interessat en com portaven a terme totes aquestes tasques encaminades a sembrar la bellesa a cada racó les vaig començar a afusellar amb preguntes de tota mena, de les quals, «com embelliu les persones?», va ser la primera. «No les embellim, les persones», em va contestar la que, pel nas, em recordava una amiga del meu germà que tenia aquest apèndix extremadament bell, la llàstima era que, el nas, era l'única part atractiva de la seva cara, «perquè si ho féssim estaríem iniciant un procés molt perillós de competència, de superació de l'altre, de recerca d'una bellesa falsa i superficial. El que "Belleses sense fronteres" pretén no és crear en la gent la necessitat d'una crema de bellesa determinada o d'unes hores sacrificades en un gimnàs o en un solàrium. El que volem és que les persones aprenguin a ser belles i no que busquin ser belles». Jo li vaig dir que allò em recordava la màxima aquella que diu ''No li doneu el peix, ensenyeu-li a pescar''. «Salvant les distàncies, si», em va contestar la noia que portava el vestit de colors vistosos amb estampats geométrics. L'altra, que duia un vestit de tonalitats pastels amb matisos àcids, va dir que no era ben bé això, perquè la bellesa no és com un peix que es pugui pescar amb una canya o amb una xarxa o amb un arpó o inclús que es pugui, si una és molt ràpida, agafar amb la mà. Tanmateix, la dels estampats geomètrics va dir que tant la bellesa com el peix són molt esmunyedissos i no es deixen atrapar fàcilment. Depèn, vaig rebatre jo, car si els poses un bon esquer... (motlles de pa, caragolis, cucs, mosques...). Quins esquers, vaig pensar tot d'una, poden servir per "pescar" la bellesa? I vaig formular-la en veu alta, a tall de pregunta, a totes dues belleses, a la dels estampats geomètrics, que era morena, i a la de les tonalitats pastels, que era rossa, i es van quedar així, com pensaroses. «E1 millor esquer per a la bellesa.... No desviem el tema van moderar gairebé a l'uníson, ja que hem dit abans que la bellesa no és res que es caci o que es busqui, sinó que s'aprèn, la bellesa és un aprenentatge». La morena, amb una mirada plena de glamur, em va esguardar mentre el tren, lleuger i negre, travessava camps verds, oblidant, feliç, les estacions d'ahir. Zaida, la morena i Madelaine, la rossa, insistien que les persones que busquen la bellesa en el seu cos, davant un mirall o en la mirada dels altres estan molt equivocades. Aquestes persones posen l'esquer a la bellesa i el que pesquen és un tauró que, tard o d'hora, se les menjarà de viu en viu. El seu esquer, l'esquer equivocat que les farà caure entre les esmolades dents de l'esqual, són les dietes d'aprimament, els productes de bellesa, els massatges regeneradors, els programes de manteniment dermoestètic i tota una pila de coses més relacionades amb el culte al cos.

Mentre aquelles dues joves franceses parlaven, vaig tornar a pensar, breument perd intensament, com un flash, en la meva vida. Ja he dit abans que no vivia un bon moment, precisament. A la feina, els meus superiors em sotmetien a una mena de setge moral, em feien treballar cada vegada més, sense cap mena de compensació econòmica, i les tasques que se m'encomanaven, en lloc de millorar en qualitat, perdien, descendien inexorablement cap a cotes no ja bàsiques, sinó degradants i mesquines. I si les coses m'anaven de mal borràs a la feina, a casa, amb la dona, tot apuntava cap a la ruptura imminent, cap a la separació o el divorci. Qué voleu? La meva autoestima s'havia ressentit molt per culpa dels problemes laborals i últimament m'havia donat per llençar-me a la beguda i al joc, cosa que va arrossegar la meva dona cap a, primer l'adulteri i, més tard, cap a la prostitució.

Aquell viatge a València el feia per visitar un client amb el qual l'empresa tenia certs problemes financers. No era, a totes llums, una feina per a mi. Qué hi podia fer, jo, si aquell home no volia, o no podia, pagar? Faria el ridícul„ n'estava segur. M'imaginava la rialleta per sota el nas del client quan jo l'amenacés amb mesures contundents i dràstiques, si no posava al dia els seus pagaments...

        «...amb l'obsessió d'estar sempre perfectes». Quan vaig retornar al vagó del tren, les dues noietes franceses parlaven de la vigorexia, o complex d'Adonis, com a un dels darrers trastorns detectats en la població, sobretot masculina, i que s'estenia com una taca d'oli pels gimnasos. Aquesta patologia es caracteritza, deia Zaida, per l'obsessió per tenir un cos muscular i perfecte..

      -Els qui pateixen aquest trastorn —explicava Madelaine- acostumen a ser poc madurs, introvertits i amb l'autoestima baixa.

      -Això els aboca a interessar-se només pel seu fisic i a modificar els hàbits alimentaris per afavorir la musculació, nutrint-se a base de proteïnes i hidrats de carboni que acompanyen amb anabolitzants i altres substàncies- Zaida, mentre pronunciava aquestes paraules, em mirava fixament.

       -L'ansietat, la depressió, la pèrdua de relacions a causa del càstig a què se sotmeten tancant-se al gimnàs, i nombrosos problemes fisics són conseqüència d'aquest trastorn- Madelaine també ho feia, de mirar-me amb els seus ulls de miosotis. I ara l'una, ara l'altra, m'anaven alliçonant.

       -Vivim —deien- en la societat dels excessos. En una societat que ho vol tot, que ho devora tot, el que pot digerir i el que no, com una bèstia insaciable que sempre en vol més, i més ï més. És la socitat dels multicines, dels hipermercats, dels macroconcerts, del cuponàs, de la maxihamburguesa, de les caravanes, de les ciutats esportives, de les cimeres d'Estat, de les maratons populars, de les bicicletades, de les pateres sobrecarregades, la societat de la proliferació exagerada de mòbils, de motos, de carrers en obres, de cotxes nous i d'abandonats, de l'expansió imparable d'internet, dels pircings, dels tatuatges. És una societat esterilitzada, allunyada, enquestada, informada, desenvolupada, globalitzada. Una societat manipulada, explotada, adormida permanentment en una migdiada anorreadora, excessivament plàcida. És la societat de les operacions triomfants que acaben bé, però amb l'objectiu mort, d'èxit.

Va ser una mala sort que aquelles dues jovenetes franceses, de tan bon veure i de conversa tan interessant i instructiva, desapareguessin de cop i volta de davant meu. Tanmateix, durant tota la resta del viatge hi vaig estar pensant. Me les imaginava anant pel món amb el seu missatge, inculcant en les persones que la veritable bellesa no l'hem de buscar fora de nosaltres, sinó que l'hem d'aprendre del nostre interior.

                                                                 Antoni Taltavull

La meva cua excitada

     

    

    Vaig notar una escalfor molt agradable, una olor estranya, una son que m'embolcallava i, tot d'una, vaig perdre el món de vista. Fins que un sotrac em despertà bruscament.

        Encara no sé com vaig anar a parar allà damunt. Hi vaig aterrar de quatre potes, la meva cua fiblà una pell suau, un xic rosada. Només sé que em bellugava, amb un ritme suau que em condormia.
     
     El bellugueig començà a augmentar fins a fer-se frenètic; si abans el percebia pausat, amunt i avall, amunt i avall, ara el notava incontrolat, rapidíssim, amunt-avall-amunt-avall-amunt-avall! La cua em basculava a la mateixa velocitat i no podia aquietar-la; havia de fer esforços per mantenir les ventoses de les potes aferrades a aquella mena de cavall embogit.
     
     Vaig agafar-me fort, tot desitjant que aquella galopada frenètica parés d'una vegada.

      Amb els ulls fora de les òrbites, sentia uns crits espasmòdics, uns gemecs, uns esbufecs que em removien tot de dalt a baix. El meu cervell era incapaç de reconèixer aquella realitat, tota nova per a mi, perquè mai fins llavors havia experimentat una cosa semblant. I la veritat és que, no sé per què, em vaig excitar, molt. I la meva cua se'm posà tan dura que semblava de ferro colat.

       Quan per fi el moviment va parar, vaig haver de córrer, vaig esmunyir-me entre llençols rebregats, natges toves i cuixes llenegadisses fins a la paret emblanquinada primer i fins la traginada després, per amagar-me darrere la primera biga que vaig trobar. El meu cor de llangardaix anava massa de pressa i vaig haver d'esperar que la cua em tornés a ser una cua, i no un tros de polla excitada.

Antoni Taltavull

El forn del carrer de Sant Pere d'Alcántara

        La nostra escola era de capellans de sotana negra i de noms estranys, com ara don Dimas, don Cirilo o don Javier Carnicero. Tots ells tenien una figura erta i n'hi havia un que s'encarregava de tocar una campana que sempre duia a la mà, al final del temps d'esbarjo. Aquesta campana era daurada i pesant, com si fos de pedra viva. Els capellans sempre ens feien anar a missa i a confessar-nos dels pecats. Quan era quaresma, tots es posen pessimistes i apocal·liptics i explicaven històries de por que ens acollonien. Feien ejercicios espirituales, durant els quals usaven un llenguatge molt barroc, nacional catòlic.
La nostra escola era una escola de silencis imposats, de pecats fetorosos, de processons vergonyants, de sants italians í de misses inacabables. Era una escola ridícula de cent canons per banda i de reis gots. Els diumenges ens passaven pel·lícules sense besades d'amor sense pipes ni galliner, sense sessió contínua ni parelles furtives. Quan arribàvem tard, perquè la son ens havia jugat una mala passada o perquè el flat no ens havia deixat córrer més, Don Cirilo ens acollia santament, amb un amor íntegre i metàl·lic i ens fotia un cop de campana sobre la testa pelada i immadura, o, si no, ens feia donar voltes al pati fins que trèiem la llengua, blanquinosa i seca, i el flat ens migparteix en dos. Era l'escola que ens havia tocat en sort. En aquell escenari de desenganys, de retrocessos i d'exclusions implacables, de tristor, havíem instal·lat l'envelat de la nostres vides. A pesar de l'evident conjuntura desfavorable, però, no teníem cap sensació especialment negativa, ni cap sentiment de frustració, ni de buit existencial, ni de patiment excessiu, ni res de res. Tot plegat, vam viure aquella vida com una mena de circ o de festa, de molt baix pressupost i escasses pretensions, però tan engrescadora com qualsevol espectacle d'allò més insòlit i agosarat. Només s'és jove una vegada i hom ha de trobar sempre la manera de ser-ho el més intensament possible, arraconant entrebancs i fressant tots els camins i dreceres, per dificultosos i amagats que siguin. Vam intentar d'aprofitar el poc que ens donava el nostre món per tal de treure'n el màxim rendiment. Qui més qui menys ens rebel·làrem contra la dita que diu que "d'on no n'hi ha, no en raja", perqué ens vam proposar de fer-ne rajar de davall les pedres, si calia. A ca nostra no hi havia ni un sol llibre, però això, per a noltros, no tenia cap importància, ja que els millors llibres són aquells que escrivim noltros mateixos, aquells que anem llegint a mesura que anem escrivint, aquells que no necessiten ni paper, ni tinta, ni títol, ni editor. Per això ens vam inventar un bosc, que era el pati de casa, i unes muntanyes que eren el femer, la perera, la teulada del galliner... I vam alçar una llunyania, un més enllà, que eren les parets dels veïns, els murs que tancaven el nostre pati, que era el nostre univers. En Met, en Marc i en Paco eren els nostres veïns, companys de joc i amics. En Met tenia una germana, una mica més gran que noltros, que seria la primera persona que ens desvetllarà el secret. Va ser un dia d'estiu, davall el buit de l'escala de ca seva. Noltros, després d'allò, vam arrencar a córrer i ens agafà una febrada. Vam fer, dins el llit, tres dies hipnotitzats, absents del món, arraulits entre els plecs d'uns llençols xops. La nostra mare, mentre ens els mudava cada matí, els llençols, es feia creus d'aquella grip tan estranya que ens havia agafat en ple mes de juliol. Però no li podíem dir que la culpa era de na Tònia, la germana d'en Met. No li podíem dir que ens havia mostrat el seu secret, na Tònia, mentre jugàvem a metges i infermeres davall el buit de l'escala de ca seua. D'aquell trau, en sortiren un falcat de dimonis que ens van encalçar fins ca nostra. Una nit vam demanar a la tia Annita que ens expliqués per què ens havíem espantat tant, en mirar davall els faldons de na Tònia. Ella ens dirà que, si ho volem entendre, hem d'acompanyar-la a fer un "petit" viatge. I la seguim fins al forn on, segons ens diu la vella, ha d'anar a buscar una coca amb tomàtigues que ha fet i que hi ha duit a coure. El forn és al final del carrer, a uns cent metres de casa. Quan hi entrem, ens estranya no trobar-hi ningú, perquè sol estar sempre força animat de parròquia. Totes les dones del barri hi duen a coure les coques, o hi van a cercar el pa, a comprar-hi farina o llevat, o, simplement, a passar-hi una estona, xafardejant amb la fornera.

-On s'ha ficat la gent? — demanem, en veure que els sacs de farina, el taulell de despatxar, els prestatges del pa —ara ben buits-, les pales d'enfornar, que pengen d'unes barres davant la boca del forn, són els únics testimonis muts de la nostra presència.
- Calleu i veniu — ens respon la tia Annita que, sense pensar-s'ho dues vegades es dirigeix cap a la porta de ferro colat del forn, fa girar el volant que l'obre i, d'un bot, entra dins el forat, domini absolut de les flames i les brases.

- Entreu, si ho voleu saber, entreu...!- diu aquella bruixa, enmig del malson, entre cocs i coques acabats d'enfornar.

Jeroni Constantí (Fragments d'una novel·la impossible)

   

      Llavors Emma observa el mirall i aquell personatge ja no és al seu costat. Travessa el jardí aixoplugada pel sostre envidrat d'un passadís que duu als lavabos mentre la pluja no para. Pensa en l'Arca de Noè i ells dos que pugen a l'Arca bíblica. Ja en el lavabo, deixa l'arca.

     Has hagut d'anar a raure en la meva cova Jeroni Constantí! T'has esmunyit dins meu, Jeroni Constantí! Malparit! L'ascensor alaferit que tenc al cap s'ha precipitat en el buit, en l’abisme de la lògica, en l'avenc negre de la materialitat. No vull saber, Jeroni Constantí, com has passat pel descrèdit d'aquest conducte, com has irromput en aquesta concepció, en l'espai utòpic d'aquesta idea meva! Només veig que ets dins el meu, de cos, i no dins el d'aquella dona del mirall que fa poc tant t'agradava, i que ara, no sé com, ha recuperat la calma i segueix sopant tranquil·lament, aliena a tu i a mi. Tots aliens a tu i a mi. Oh! Personatge sàtir, indomable. Malparit! En la meva matriu creadora (tan endins, has arribat?) hi surava un òvul I tu, personatge a la recerca d'una novel·la, no pots desaprofitar l’ocasió. Gosaràs, per tant, fecundar-lo, aquest inesperat company de viatge? Et disposes a fer-me un fill, Jeroni Constantí?

     -L’escomesa va ser rapidíssima. Vas entrar, vivaç, dintre meu, amb una força mítica. Vaig notar com si una estrella hagués esclatat dins el meu univers de novel·la, o de què?. Em vaig marejar. Vaig intentar resistir-m'hi. Però aviat vaig compendre que no podia fer altra cosa que guiar-te, en aquell viatge cap a la vida, en aquell trajecte tan repetitiu i irrepetible, en el periple cíclic i harmònic que és la còpula d'un personatge amb la seva idea creadora. Et vaig deixar fer. I tot va rutllar, tot.

    Semblava correcte, funcionava. Creixia el ritme de la matèria que pensa. Energia vital. Unió. Organisme. Esperit. Primavera secreta. Ametlla de carn tendra. A fora, totes les ànimes de El mirall ballaven una coreografia espectacular, agombolant Michel Jackson.

    Emma, vas dir, ja sóc tu. Jeroni Constantí Bridge, ja ets meu, vaig dir. Veia paisatges onírics i provava postures. Ens mirem. Tu a sobre i jo a sota. Després, jo no toco de peus a terra i tu em somnies. Jo t'escric i tu m'esborres. Jo crido. Tu crides. Algú pica a la porta. Ocupat!, dic. Dius. Diem. Ocupats! Temo que totes les ànimes del jardí irrompin en el rusc, però al final segueixen el Jacko, disfressat de Peter Pan. Cap a l'illa del Mai Jamai. Tot ballant cap enrere.