El forn del carrer de Sant Pere d'Alcántara

        La nostra escola era de capellans de sotana negra i de noms estranys, com ara don Dimas, don Cirilo o don Javier Carnicero. Tots ells tenien una figura erta i n'hi havia un que s'encarregava de tocar una campana que sempre duia a la mà, al final del temps d'esbarjo. Aquesta campana era daurada i pesant, com si fos de pedra viva. Els capellans sempre ens feien anar a missa i a confessar-nos dels pecats. Quan era quaresma, tots es posen pessimistes i apocal·liptics i explicaven històries de por que ens acollonien. Feien ejercicios espirituales, durant els quals usaven un llenguatge molt barroc, nacional catòlic.
La nostra escola era una escola de silencis imposats, de pecats fetorosos, de processons vergonyants, de sants italians í de misses inacabables. Era una escola ridícula de cent canons per banda i de reis gots. Els diumenges ens passaven pel·lícules sense besades d'amor sense pipes ni galliner, sense sessió contínua ni parelles furtives. Quan arribàvem tard, perquè la son ens havia jugat una mala passada o perquè el flat no ens havia deixat córrer més, Don Cirilo ens acollia santament, amb un amor íntegre i metàl·lic i ens fotia un cop de campana sobre la testa pelada i immadura, o, si no, ens feia donar voltes al pati fins que trèiem la llengua, blanquinosa i seca, i el flat ens migparteix en dos. Era l'escola que ens havia tocat en sort. En aquell escenari de desenganys, de retrocessos i d'exclusions implacables, de tristor, havíem instal·lat l'envelat de la nostres vides. A pesar de l'evident conjuntura desfavorable, però, no teníem cap sensació especialment negativa, ni cap sentiment de frustració, ni de buit existencial, ni de patiment excessiu, ni res de res. Tot plegat, vam viure aquella vida com una mena de circ o de festa, de molt baix pressupost i escasses pretensions, però tan engrescadora com qualsevol espectacle d'allò més insòlit i agosarat. Només s'és jove una vegada i hom ha de trobar sempre la manera de ser-ho el més intensament possible, arraconant entrebancs i fressant tots els camins i dreceres, per dificultosos i amagats que siguin. Vam intentar d'aprofitar el poc que ens donava el nostre món per tal de treure'n el màxim rendiment. Qui més qui menys ens rebel·làrem contra la dita que diu que "d'on no n'hi ha, no en raja", perqué ens vam proposar de fer-ne rajar de davall les pedres, si calia. A ca nostra no hi havia ni un sol llibre, però això, per a noltros, no tenia cap importància, ja que els millors llibres són aquells que escrivim noltros mateixos, aquells que anem llegint a mesura que anem escrivint, aquells que no necessiten ni paper, ni tinta, ni títol, ni editor. Per això ens vam inventar un bosc, que era el pati de casa, i unes muntanyes que eren el femer, la perera, la teulada del galliner... I vam alçar una llunyania, un més enllà, que eren les parets dels veïns, els murs que tancaven el nostre pati, que era el nostre univers. En Met, en Marc i en Paco eren els nostres veïns, companys de joc i amics. En Met tenia una germana, una mica més gran que noltros, que seria la primera persona que ens desvetllarà el secret. Va ser un dia d'estiu, davall el buit de l'escala de ca seva. Noltros, després d'allò, vam arrencar a córrer i ens agafà una febrada. Vam fer, dins el llit, tres dies hipnotitzats, absents del món, arraulits entre els plecs d'uns llençols xops. La nostra mare, mentre ens els mudava cada matí, els llençols, es feia creus d'aquella grip tan estranya que ens havia agafat en ple mes de juliol. Però no li podíem dir que la culpa era de na Tònia, la germana d'en Met. No li podíem dir que ens havia mostrat el seu secret, na Tònia, mentre jugàvem a metges i infermeres davall el buit de l'escala de ca seua. D'aquell trau, en sortiren un falcat de dimonis que ens van encalçar fins ca nostra. Una nit vam demanar a la tia Annita que ens expliqués per què ens havíem espantat tant, en mirar davall els faldons de na Tònia. Ella ens dirà que, si ho volem entendre, hem d'acompanyar-la a fer un "petit" viatge. I la seguim fins al forn on, segons ens diu la vella, ha d'anar a buscar una coca amb tomàtigues que ha fet i que hi ha duit a coure. El forn és al final del carrer, a uns cent metres de casa. Quan hi entrem, ens estranya no trobar-hi ningú, perquè sol estar sempre força animat de parròquia. Totes les dones del barri hi duen a coure les coques, o hi van a cercar el pa, a comprar-hi farina o llevat, o, simplement, a passar-hi una estona, xafardejant amb la fornera.

-On s'ha ficat la gent? — demanem, en veure que els sacs de farina, el taulell de despatxar, els prestatges del pa —ara ben buits-, les pales d'enfornar, que pengen d'unes barres davant la boca del forn, són els únics testimonis muts de la nostra presència.
- Calleu i veniu — ens respon la tia Annita que, sense pensar-s'ho dues vegades es dirigeix cap a la porta de ferro colat del forn, fa girar el volant que l'obre i, d'un bot, entra dins el forat, domini absolut de les flames i les brases.

- Entreu, si ho voleu saber, entreu...!- diu aquella bruixa, enmig del malson, entre cocs i coques acabats d'enfornar.