Vaig notar una escalfor molt agradable, una olor estranya, una son que m'embolcallava i, tot d'una, vaig perdre el món de vista. Fins que un sotrac em despertà bruscament.
Encara no sé com vaig anar a parar allà damunt. Hi vaig aterrar de quatre potes, la meva cua fiblà una pell suau, un xic rosada. Només sé que em bellugava, amb un ritme suau que em condormia.
El bellugueig començà a augmentar fins a fer-se frenètic; si abans el percebia pausat, amunt i avall, amunt i avall, ara el notava incontrolat, rapidíssim, amunt-avall-amunt-avall-amunt-avall! La cua em basculava a la mateixa velocitat i no podia aquietar-la; havia de fer esforços per mantenir les ventoses de les potes aferrades a aquella mena de cavall embogit.
Vaig agafar-me fort, tot desitjant que aquella galopada frenètica parés d'una vegada.
Amb els ulls fora de les òrbites, sentia uns crits espasmòdics, uns gemecs, uns esbufecs que em removien tot de dalt a baix. El meu cervell era incapaç de reconèixer aquella realitat, tota nova per a mi, perquè mai fins llavors havia experimentat una cosa semblant. I la veritat és que, no sé per què, em vaig excitar, molt. I la meva cua se'm posà tan dura que semblava de ferro colat.
Quan per fi el moviment va parar, vaig haver de córrer, vaig esmunyir-me entre llençols rebregats, natges toves i cuixes llenegadisses fins a la paret emblanquinada primer i fins la traginada després, per amagar-me darrere la primera biga que vaig trobar. El meu cor de llangardaix anava massa de pressa i vaig haver d'esperar que la cua em tornés a ser una cua, i no un tros de polla excitada.
Antoni Taltavull
