Ella sempre juga

       La mort no hauria de jugar tant amb nosaltres, però es veu que som una de les seves joguines preferides. I ho fa per molt mala cara que li posem, per molt que li diguem que ens deixi tranquils, que no ens agrada jugar amb ella! Els músics li diuen que se'n vagi amb la música a una altra banda; els metges no li donen cap permís per jugar amb ells a metges i infermeres; els cuiners l'envien a fregir espàrrecs; els poetes, que són els més juganers amb les paraules, fan per enganyar-la, per distreure-la! 

       Però ella, vinga insistir, la caparruda! No entén que ningú no vulgui jugar a cartes amb ella, perquè sempre, sempre acaba fent trampes! Tampoc no vol reconèixer que és una mala jugadora, que reparteix el joc molt malament, que té un macabre esperit esportiu, que sempre vol guanyar i que no sap perdre. 

    El més dur, però, és que, encara que ningú no vulgui jugar amb ella, sempre en troba la manera! Com s'ho fa, ningú no ho sap. N'hi ha qui creu que sí, que n'hi ha un que ho sap: Déu. Però, ai!, no el veig molt interessat a revelar-nos el seu secret, sincerament. 

      Així que no ens queda cap més remei que admetre-la en els nostres jocs, la mala p.! 

Contrapunt

          

dijous, 24 d’abril de 2014

      He baixat a comprar una rosa. No era l'únic que havia tingut la mateixa idea perquè el carrer anava ple de vianants amb rosa i de vianants sense rosa però que es veia d'una hora lluny que tenien intenció de comprar-la, només era qüestió de temps. Llavors he pensat que la rosa que jo volia comprar m'estaria esperant, com qui espera una cosa molt previsible, com ara la poca volada d'una gallina o la fatxenderia del Mourinho. I m'he dit, no siguis gallina ni fatxenda, noi. Que esperi, la meva Rosa! Quan dic la meva Rosa, no em refereixo a cap rosa, que contra les flors no tinc res, sinó que vull dir la dona que estimo, que contra ella sí que tinc algunes coses. I amb algunes coses no vull dir malvolences ni rancúnies ni desavinences, no. Contra la meva estimada només tinc que bones paraules, i no diguem els pensaments que tinc contra ella. Hi ha coses que no es poden explicar en horari de floristeria, però us asseguro que, de pensament, no puc estar més en contra de la Rosa, la meva estimada. Aniria en contra dels meus principis bàsics si us ho expliqués, el que penso de pensament, de la meva Rosa. Seria un contrasentit, un contratemps, un contrapèl.
I encara us diré més, estic tan en contra de la meva dona que, quan ens estimem, sempre ho fem des de postures encontrades.


                            Tabul Bosh

Bisons sobre la neu.

divendres, 14 de febrer de 2014

Les posicions es van definint cada cop més. Cada vegada és més fàcil veure el pplomall a la gent. Cada dia que passa els contrastos es fan més evidents. Sembla que el diàleg ha deixat de tenir una entrada en el diccionari. En el seu lloc, hi ha un gran forat negre que tot s'ho empassa. Els intents de restablir el concepte "diàleg" en el manual de relacions bàsiques entre les persones semblen del tot inútils. Ara ja comença a passar allò de "tot s'hi val", per tal de fer agenollar el contrari, tingui raó o no en tingui, això no importa. No importa que els lingüistes diguin que el valencià i el català, científicament, són dues varietats d'una mateixa llengua. No importa. Com que ara ja tot s'hi val, es passen pel forro la ciència, la manipulen amb les seves manasses inflades de majoria absoluta, perquè això és la democràcia: la dictadura dels polítics corruptes, sense escrúpols a l'hora d'escudar-se darrere milions de vots de gent que els ha votat amb bona fe, per fer tota mena de trapelleries i maleses que no emanen en cap cas de la gent que els ha votat (o almenys de la majoria) sinó de la seva ideologia política més reaccionària.

      Les posicions cada cop estan més clares. Com diu aquell, són "de una claridad meridiana". Gràcies a això, i a molt més, cada vegada és més fàcil comptar independentistes i unionistes; igual de fàcil que comptar bisons sobre la neu.

                                                                          Tabul Bosh

La ràdio

      

dijous, 13 de febrer de 2014

  

    Fa molts anys, quan treballava a l'oficina de Elecricidad Casa Torres, escoltava la ràdio mentre feia les tasques que el mestre, en Tòfol Torres, m'encarregava. Com que la majoria d'aquestes eren administratives, les feia assegut davant una taula, al costat d'una finestra que donava al carrer Maria Auxiliadora, just davant l'entrada de l'església dels Salesians. Damunt aquella taula hi tenia sempre un transistor. No vaig demanar mai permís per escoltar-lo, era petit, amb piles i, com que la major part del temps estava sol, hi escoltava Radio Nacional de España i Radio Popular de Menorca (de la COPE). 

      Avui, Dia Mundial de la Ràdio, Mònica Terribas ha entrevistat Luis del Olmo, al seu programa Els Matins de Catalunya Ràdio. Feia molt de temps que no l'escoltava, el locutor de Protagonistas, l'home de ràdio potser amb més hores davant un micro d'Espanya. Sembla que el desembre passat es va retirar definitivament, segons ha dit l'entrevistadora en la prèvia. Guaita!, igual que jo, he pensat. I m'he enrecordat de les hores i hores que la veu d'aquest home em va acompanyar mentre omplia papers, assegut en aquella taula, aprofitant que mestre Tòfol-que em perdoni si, des d'algun lloc, em veu- no hi era. En Luís del Olmo, a Radio Nacional i na Juanita Roca, a Radio Popular, eren els meus referents, els meus ídols radiofònics. No sé si la segona és viva, pot ser que sí. Quant al primer és ben viu encara, no només la persona, sinó el meu reconeixement vers la veu que, aquells anys llunyans i foscos, em va obrir finestres i inquietuds per guaitar-hi. 

         Moltes gràcies, a tots els Mestres de la Ràdio!


                        Tabul Bosh

Tant de bo!

         Diuen que la filosofia està condemnada a desaparèixer. En els principis del coneixement humà la filosofia era el gran tronc del saber del qual en sortien les branques de les diverses ciències que, naturalment, s'hi subordinaven. Aquest tronc, amb el pas dels segles, d'una manera progressivament accelerada,  s'ha anat esqueixant. A l'època de Galileu (s.XVI) se'n va desprendre la física; cinc segles abans de Crist ho havia fet la ciència matemàtica, així com la gramàtica a l'Edat Mitjana, etc. I a partir del segle XVII se'n desentendran  l'astronomia, la biologia, la química, la cibernètica. Fins i tot aquelles ciències més estretament lligades a l'home, les humanístiques, al final se'n separarien; és el cas de la psicologia i la sociologia.
        És comprensible, doncs, que per a molts la filosofia estigui condemnada a desaparèixer; per a molts, menys per als responsables de l'èxit televisiu i mediàtic de la sèrie Merlí, que emet TV3. I és que, ara que la filosofia s'ha desprès de tot el llast que li representava haver d'arrossegar totes les ciències, se sent deslliurada i, per tant, amb tota l'energia per fer el seu veritable camí, per assumir més conscientment la seva essència i els seus fins propis. Ara millor que mai la filosofia sap quina és la seva tasca: preguntar-se sobre tot, sobre l'home i la dona, sobre el món, sobre l'existència o no de Déu, etc. Aquesta força actual de la filosofia, augmentada gràcies al fet que ha d'alimentar-se només ella mateixa, sense el desgast parasitari-filial de les ciències particulars, és el que la converteix un altre cop, en un fenomen atractiu i, doncs, susceptible de despertar l'interès dels programadors d'un mitjà tant exigent en aquest camp de la seducció de masses com és la televisió.
        Ara la filosofia es pot permetre certs luxes, diríem, que abans no podia permetre's; ara no ha de rendir comptes davant ningú més que davant ella mateixa. Ara, aquesta mare de totes les ciències és més humana que mai, trepitja més de peus a terra que mai. Li podem preguntar de tot, i sobre tot, perquè ella és la font de saviesa primigènia. La podem interrogar sobre l'amor adolescent, sobre l'amor transgressor, sobre l'adulteri, sobre la mentida; ens dirà el que vulguem saber dels conceptes 'ser mascle' o 'ser femella', o bé ens podrà aclarir què representa en realitat sentir-se femella encara que siguis un mascle, o a l'inrevés! La filosofia total ha tornat de la mà de la televisió! Como ho havia de fer, si no?
       Les ciències, de respostes, en realitat no en donen gaires; es limiten a marcar camps d'investigació, facilitar  metodologies; en canvi, la filosofia dóna respostes, i respostes en la majoria dels casos molt concretes. Per això Merlí sap molt bé la diferència entre follar i fer l'amor, per exemple, perquè s'ho mira tot des d'una perspectiva filosòfica! També sap escatir els matisos entre mentir i no dir tota la veritat. El Merlí sap esporgar, dilucidar, encercar, discutir; i tot això gràcies a la filosofia.
       Tant de bo hi hagués molts merlís, en aquest país!

El xoc

El xoc és imminent. Ara és hora de provar d’imaginar com i on aniran a parar les diferents peces després del brutal encontre. Quines en sortiran més deformades, quines restaran completament inservibles, i si serà possible que algunes en surtin només danyades, però probablement reutilitzables. Fins i tot hi cap la possibilitat que n’hi hagi que en surtin indemnes, tot i que costa molt encertar quines. En un xoc, però, sempre sol passar que hi ha parts més dèbils que d’altres, sempre hi ha unes forces que guanyen i d’altres que perden. O no, si aquestes forces estan tan igualades, si l’impacte no aconsegueix trencar un equilibri de potències cap a un cantó o cap un altre. Llavors és quan es produeix allò que en podríem dir «la mare de tots els xocs», el resultat del qual, inexorablement, no té guanyador possible, no en surt ningú més ben parat que l’altre, sinó que acaba en un desastre recíproc.

En el cas que ens ocupa, però, res de tot això no passarà. Perquè sembla que els cossos que estan a punt de xocar -trens, legalitats o com vulguem anomenar-los- tenen unes masses molt desproporcionadament diferents. Quin xoc hi pot haver entre un mamut i una abella? Xoc de trens, diuen; però quins trens? Aquí no hi ha dos trens, si de cas, un tren de mercaderies i un altre de joguina, d’aquells que porten els Reis Mags, el Pare Noel o qualsevol altre fantasia per mantenir la il·lusió dels més petits. Xoc de legalitats, també; però en mans de qui està, aquesta legalitat? Té legalitat un tren de joguina? Quantes tonelades de legalitat pot transportar un tren de mercaderies?

I quants grams de legalitat pot transportar d’un cantó a un altre un trenet que es mou només sobre les vies de la il·lusió? No ens enganyem. No hi pot haver xoc entre un mamut i una abella.

Hi podria haver xoc si es tractés del xoc de dues copes que tanquen un tracte, que celebren una entesa, un acord, un pacte. Però no ens fem il·lusions, tampoc: aquest tipus de xoc, mai no es produirà. Què passarà, doncs?

Passarà una cosa molt senzilla, terriblement senzilla perquè és el que ha passat sempre, és una llei universal que té més força que cent mamuts i que cent trens de mercaderies: passarà el que hagi de passar, per molt imprevisible, improbable i impossible que sembli. Del que acabarà passant, també se’n diu democràcia, o el que la gent vulgui, o el que hagi de ser. Fins i tot hi ha qui en diu «el que Déu vulgui».

Això passarà. Res de xoc de trens, res de xoc de legalitats. Jo ho tinc molt clar; només cal que, com jo, l’hi tinguem tots. Per tant, l’únic xoc que hi pot haver és entre convenciments: els que n’estan convençuts, que la independència de Catalunya, més tard o més prest serà un fet, i els que, pujats en un mamut o en un tren de mercaderies, menyspreen la força d’una abella o d’un tren màgic.





                                            Antoni Taltavull, A darrera hora, 15.02.2017