El xoc és imminent. Ara és hora de provar d’imaginar com i on aniran a parar les diferents peces després del brutal encontre. Quines en sortiran més deformades, quines restaran completament inservibles, i si serà possible que algunes en surtin només danyades, però probablement reutilitzables. Fins i tot hi cap la possibilitat que n’hi hagi que en surtin indemnes, tot i que costa molt encertar quines. En un xoc, però, sempre sol passar que hi ha parts més dèbils que d’altres, sempre hi ha unes forces que guanyen i d’altres que perden. O no, si aquestes forces estan tan igualades, si l’impacte no aconsegueix trencar un equilibri de potències cap a un cantó o cap un altre. Llavors és quan es produeix allò que en podríem dir «la mare de tots els xocs», el resultat del qual, inexorablement, no té guanyador possible, no en surt ningú més ben parat que l’altre, sinó que acaba en un desastre recíproc.
En el cas que ens ocupa, però, res de tot això no passarà. Perquè sembla que els cossos que estan a punt de xocar -trens, legalitats o com vulguem anomenar-los- tenen unes masses molt desproporcionadament diferents. Quin xoc hi pot haver entre un mamut i una abella? Xoc de trens, diuen; però quins trens? Aquí no hi ha dos trens, si de cas, un tren de mercaderies i un altre de joguina, d’aquells que porten els Reis Mags, el Pare Noel o qualsevol altre fantasia per mantenir la il·lusió dels més petits. Xoc de legalitats, també; però en mans de qui està, aquesta legalitat? Té legalitat un tren de joguina? Quantes tonelades de legalitat pot transportar un tren de mercaderies?
I quants grams de legalitat pot transportar d’un cantó a un altre un trenet que es mou només sobre les vies de la il·lusió? No ens enganyem. No hi pot haver xoc entre un mamut i una abella.
Hi podria haver xoc si es tractés del xoc de dues copes que tanquen un tracte, que celebren una entesa, un acord, un pacte. Però no ens fem il·lusions, tampoc: aquest tipus de xoc, mai no es produirà. Què passarà, doncs?
Passarà una cosa molt senzilla, terriblement senzilla perquè és el que ha passat sempre, és una llei universal que té més força que cent mamuts i que cent trens de mercaderies: passarà el que hagi de passar, per molt imprevisible, improbable i impossible que sembli. Del que acabarà passant, també se’n diu democràcia, o el que la gent vulgui, o el que hagi de ser. Fins i tot hi ha qui en diu «el que Déu vulgui».
Això passarà. Res de xoc de trens, res de xoc de legalitats. Jo ho tinc molt clar; només cal que, com jo, l’hi tinguem tots. Per tant, l’únic xoc que hi pot haver és entre convenciments: els que n’estan convençuts, que la independència de Catalunya, més tard o més prest serà un fet, i els que, pujats en un mamut o en un tren de mercaderies, menyspreen la força d’una abella o d’un tren màgic.
Antoni Taltavull, A darrera hora, 15.02.2017
