Mir per la finestra abans de saber sobre què escriuré avui. Cerc una idea, un tema. Però a l'altra banda només veig tres cordes d'estendre on no hi ha res estès. Per tant, em retir de l'espai del celobert i cerc en un altre indret. Mir les tecles del meu ordinador portàtil. Hi veig unes lletres, uns nombres i d'altres símbols en rigorosa fila que semblen esperar que els doni un toc, que els faci fer alguna cosa. Són com soldats d'un exèrcit preparats per a la batalla, esperant les ordres del seu general. O com obrers arrenglerats davant la fàbrica, esperant que soni la sirena. Però el general no diu res, estàtic sobre el seu cavall. I la sirena sembla haver emmudit per sempre en l'esplanada de la fàbrica buida. Gir el cap i veig uns pantalons rebregats i no se m'acut què em poden voler dir. Són uns pantalons d'esport, grisos, segurament suats, que esperen que algunes mans els llencin dins la rentadora. Aquestes mans seran segurament les d'una dona, car són les preferides dels pantalons d'esport suats i rebregats que es troben damunt les taules dels escriptors que busquen idees i temes sobre els quals escriure l'article diari. M'agaf a aquestes mans, car d'alguna cosa he d'escriure, i en resseguesc el camí. Tanmateix, hi ha un moment que arrib a una cruïlla on he de decidir si tirar cap a la concreció o cap a l'abstracció. ¿He de seguir braç amunt fins arribar a les espatlles de la dona, o he de prendre la via de l'autocrítica fins arribar a la qüestió de la igualtat de la dona envers l'home i, per tant, de l'absurditat inherent al fet que uns pantalons d'esport rebregats hagin de tenir preferències, quant al sexe de les mans que els portin a dins el bombo de la rentadora?
Caram, que complicat, pens. I deix per un altre moment la decisió. Però seguesc sense tema, sense idea, per al meu article diari. M'agaf a la paraula diari i pens en tot de notícies que hauran aparegut en els diaris d'avui. Pens en morts per accident de trànsit, en rebel·lions contra l'opressió aixafades a base de tortura i d'armes mortíferes de tota mena; pens en xifres que fan cada dia més rodona i gegantina la crisi que rodola pel pendent, emportant-se tot el que troba per davant, m'entretenc en escàndols, en estafes i en grans mentides.
Llavors, tot jo tremol i pens si hi deu haver Algú que, al llarg dels segles i segles, també està mancat d'un bon senderi per escriure el seu, d'Article Diari.
