El quadre (o l'ou)

     
          

(Article publicat el 17 novembre de 2014)

Quan jo tenia 20 anys encara no havia sortit del quadre. Vull dir que no havia deixat la casa dels meus pares, ni el meu carrer Mare Moles, a Ciutadella, ni havia trepitjat més terra que la que m'havia vist néixer. No havia sortit de sa Roqueta, com solien anomenar els que desconeixien el món més enllà de l'illa de Menorca.
       Ja tenia inquietuds literàries, açò sí: gargotejava versos -en castellà, ja que no havia pogut aprendre a escriure en català-, coneixia i admirava Pablo Neruda,  havia llegit Salvador Espriu (en un llibre titulat La pell de brau, edició bilingüe)  i  havia entès, no feia gaire, que allò d'haver abandonat els estudis -quin remei, si a casa no hi havia mitjans!- era un artefacte avariat que calia adobar. Però la reparació encara duraria cinc anys, que són els que em faltaven per poder entrar a la Facultat per la porta de darrera!
      Mentrestant, anava fent la viu-viu. La mili, la vaig haver de fer per força. Ningú no havia parlat encara d'objeccions de consciència, francament. Sense ànim d'explicar batalletes, deixeu-me que us en conti una de bona. Un capvespre que estava de guàrdia al costat d'una peça d'artilleria, un canó de costa, a Llucalari, la poesia em va jugar una mala passada: quan anava pel segon quartet, el brigada va venir per darrere, sigil·losament, i em va prendre el cetme, que tenia estalonat a la paret -perquè llapis i metralleta solen ser força excloents, a l'hora de manejar-los. La cosa va acabar amb una rapada al zero i un o dos caps de setmana arrestat. Res més. Encara sort que vaig poder acabar tranquil·lament el sonet artiller!
       Avui he sabut que, per aquelles dates, Jordi Pujol i uns quants més, van fundar, a Montserrat, Convergència Democràtica de Catalunya, concretament el 17 de novembre de fa quaranta anys. I demà, dia 20 de novembre, en farà 39 que va morir Franco. Jo era, llavors, en plena reparació al quarter d'artilleria d'es Mercadal. Dins un ou que, açò sí, es començava a esberlar.

          

Castells

dilluns, 8 de setembre de 2014

  Amb els textos que elaboro cada dia m'exercito com qualsevol persona que ho fa en una determinada especialitat o activitat; és com donar uns passos de ball o fer uns exercicis de manteniment, per comprovar que el cos es manté en un estat de normalitat homologable, sobretot pel que fa a les articulacions, al ritme. 
    Escriure, ben mirat, no és gens difícil; es tracta, com deia Mercè Rodoreda, d'anar enllaçant paraules, una darrere de l'altra, articulant-les entre si de manera que acabin sent com un cos, amb el seu cap, les seves extremitats, etc.

   També, en certa manera, és una tasca, la de confeccionar un text, que s'assembla a carregar un castell. Un  castell té tres parts, igual que sol tenir un text: la  pinya que és la base del castell; el tronc que és la part intermèdia; i el pom de dalt que són els tres darrers pisos. El text ben estructurat també té tres parts: introducció, desenvolupament i conclusió. Si les paraules són com els castellers, n'hi ha d'haver de ben diverses i s'han de complementar, s'han d'ajudar entre si.En un castell,les persones més fortes i més grans es col·loquen a baix i els més petits a dalt. El nen o nena que puja a dalt de tot es diu enxaneta. Aquesta potser seria la idea principal del text, allò que l'autor vol fer ressaltar. Com en els castells, els textos també poden carregar-se amb èxit, poden esdevenir una estructura ben equilibrada, llegida sense que el lector caigui abans d'hora,o, com passa a vegades amb els castells,poden trontollar de tal manera que acabin fent llenya, és a dir, que caiguin arrossegant cap avall l'enxaneta, és a dir,la idea principal d'aquell text.

   Bé, esper que, llegint aquest escrit - castell, ningú no hagi pres mal. 



                    Tabul Bosh

Levitació

           

dilluns, 17 de febrer de 2014

           Una nit d'estiu, a Macarella, ens havíem fumat un parell de porrets i jo vaig veure que podia estar fora del meu cos. Vaig adonar-me que levitava tranquil·lament per sobre dels nostres caps, que formaven una rotllana al mig de la platja, al voltant d'una foguera. Bé. Sempre que ho explic, s'esbossen somriures condescendents, mirades que barregen acolliment i cordialitat  amb malfiança i incredulitat. Clar. Deuen pensar que aquella meua experiència de translació-elevació corporal va ser una conseqüència, un efecte -no gaire corrent, tal vegada, però perfectament possible- dels porros. Però jo no ho vaig viure així. I, en aquests casos, crec que el que compta és l'experiència en primera persona. Perquè, a més, jo ho vaig trobar del tot natural, que els meus amics no s'espantessin gens que el meu altre jo els observés des d'allà dalt, a uns sis o set metres per damunt dels nostres caps. Una altra cosa hagués estat que haguessin començat a al·lucinar i a cridar que baixés, el meu altre jo, o que, fins i tot haguessin intentat fer escaleta per provar d'agafar-lo pel camal dels pantalons i fer-lo tornar. Però res de tot açò no va succeir. Jo (l'altre jo meu, vull dir) vaig estar-me una bona estona allà dalt, contemplant el paisatge -meravellós, per cert- i, quan vaig creure que tocava baixar d'aquella prerrogativa que m'havia concedit la vida -o la natura, o ves a saber qui-, i per no abusar de la paciència dels meus amics i de jo mateix (de l'altre jo que em mirava des de baix), quan vaig creure, deia, que ja estava bé, que ja havia levitat prou, vaig incorporar-me al rotlo dels amics.

     I ara ve quan algú diu, com l'Escobar, "noi, o canvies de medicació, o de camell."

Potser és el que pensen també a Madrid, quan els catalans els diem que ens veiem, cada vegada més, fora d'Espanya?

                                Tabul Bosh

Pilota d'or

    

dilluns, 13 de gener de 2014

   El futbol ens inspira a tots. En positiu o en negatiu. Mai, ni en la més fantàstica de les històries, ningú no s’hauria imaginat que una pilota mogués tants diners, tantes passions, tantes idees i tantes baixeses. Una bola que roda i roda i de tant en tant es fica entre els tres pals d’una porteria. I s’hi fica no perquè algú hagi calculat d’una manera científica com ficar-l'hi, a partir d’uns càlculs físico-matemàtics, semblants als que fan els científics de la NASA per posar en òrbita un satèl·lit. S’hi fica no a partir de les especulacions mentals que fa un bon jugador d’escacs per calcular quines peces moure per arribar a fer un escac i mat. No. Qui fica la pilota, d’aquest primari joc anomenat futbol, entre els tres pals d’una porteria ho fa, simplement, donant un cop de peu, o un cop de cap -en el sentit literal de l’expressió-, a una bola. 

       Qui ho hauria dit, quan va sorgir del no res aquesta inspiració mundial que anomenen futbol, que aquella bola un dia es convertiria en or. I que la regalarien a un home milionari i egòlatre, que la rebria amb llàgrimes de cocodril davant mig món.  Quin món!

                                Tabul Bosh

Boig per tu

         

diumenge, 12 de gener de 2014

    Avui he esperat que plogués. Vull dir que m’he atardat, en escriure aquestes ratlles. I és que aquest capvespre hem anat amb uns amics a veure el musical “Boig per tu, el musical de Sau” que fan a l’antic Studio 54, al Paral·lel, ara convertit en teatre amb el nom de Barts, Barcelona Arts on Stage, “l’espai de les arts escèniques i de la música més plural i polièdric de la ciutat: un espai per somiar”, segons es diu al web d’aquesta sala. També hi he trobat l’escrit promocional del muntatge: “Un grup de joves es troben just acabat el curs escolar, i encaren un estiu en el qual les circumstàncies els posaran enfront d’un món nou: el pas a una certa maduresa sentimental que els marcarà el futur més immediat. 

    “Amb l’excusa d’organitzar una festa d’aniversari, el grup d’amics es troben, xerren, discuteixen, riuen i sobretot canten les seves pors i alegries, els seus desitjos i, en el fons, el seu temor a avançar cap a la maduresa. Desenganys amorosos, reafirmació de l’amistat i el retrat d’una joventut que existeix i que molt poques vegades és descrita en teatre o cinema: la joventut sana i positiva, allunyada d’alcohol i drogues; la que estudia, la que cerca un lloc en la societat, la que utilitza el sentit de l’humor com antídot de la malencolia i la tristor.”

       L'espectacle m’ha agradat per la bona feina d’un grup molt jove -i tanmateix molt professional-, per la música en directe interpretada per un grup de músics, alguns d’ells components de grup Sau, sobre el mateix escenari; i m’ha agradat, sobretot, per la frescor, la naturalitat, el bon humor i el ritme narratiu que han fet que les dues hores de l’espectacle hagin embolcallat un públic de totes les edats en una mena de teranyina de goig de viure i de riure.

       Al final, el mateix Pep Sala ha pujat a l’escenari i ens ha regalat unes quantes cançons més; una dedicada al seu amic Carles Sabater, “El tren de la mitjanit” i d’altres, totes interpretades amb una força descomunal. Quina bèstia escènica, en Pep Sala! Curt, però inoblidable. Gràcies!

Tabul Bosh

Mart

   

dissabte, 11 de gener de 2014

   Anar a Mart i no tornar: n'hi ha per guanyar-se el cel. Exactament açò. Un dels dos candidats catalans que han estat seleccionats ho ha dit: ho faig per filantropia, per fer un bé a la humanitat. Algú, després, ha insinuat que li semblava un projecte massa perillós, ara per ara. Sempre he sentit dir que, dels viatges, el més interessant i més divertit és quan en tornes i el pots explicar, amb aquell amaniment extra que sempre els fa un punt més interessant, més envejable per a qui t'escolta. Quina gràcia, anar a Mart! Però quina desgràcia no veure les cares que posen els teus amics, familiars i tot el món en ple quan expliques el que hi has viscut, les teves anades i vingudes pels deserts  cremants i per les carenes pelades del planeta roig. A jo, digueu-me que estic en dejú de moltes coses, que m'hi donin de baixa. Si un dia he d'anar al cel, que me'n deixin tornar. El meu apetit sensual cap a les dones em faria viure amb molta recança una vida marciana. Entre moltes altres coses, esclar.

      

Tabul Bosh

L'ou retorçat

divendres, 10 de gener de 2014

Es palpa els dos testicles davant el mirall. Abans, s’ha despullat completament i s’ha mirat de dalt a baix, fins a l’alçada de l’engonal. Amb el palp pot identificar que en té un més pujat que l’altre, d’ou. És com si el que es toca amb la mà dreta, l’ou dretà, no s’atrevís a caure del tot, com si no es deixés anar completament perquè alguna cosa -temença, inseguretat, malfiança- li impedeix. Potser, però, l’impediment no és psicològic -tenen psique, els testicles?- sinó fisic. L'home recorda que ara tot just fa un any es va operar d’una hèrnia inguinal; podria ser que li deixessin l’escrot dret mal fixat? Podria ser que aquell testicle conservador, reservat, no s'hagués despertat del tot dels quaranta minuts que va durar la intervenció? Va, ou, deixa't anar, llença't! No siguis poruc, li diu. Has de ser valent, com el teu germà esquerrà! La mà de l'home prova, amb molta mesura, d'ajudar l'ou indecís. L'estira, suaument; l'amanyaga amb tendresa; li fa copets encoratjadors amb els dits, amb l'índex, el cor i l'anular. I res. L'ou dret segueix tot retorçat. No vol enfadar-s'hi; no vol forçar-lo. Prudent, decideix que l'hi consultarà al metge,  i riu, murri, palpant l'ou esquerre, l'independent, lliure.

                                                      Tabul Bosh

Maniquí

dijous, 9 de gener de 2014

       Mira aparadors. No amb voluntat de comprar res. La voluntat la té llogada a la crisi i aquesta l’ha rellogada a l’atur, que al seu torn l’ha llogada a una prestació mensual esquifida. Té una voluntat ocupada, doncs. 

      Per això, quan surt al carrer a passejar i s’atura davant algun aparador, és una persona sense voluntat. Mira amb la mateixa mirada que els maniquís que la miren a ella des de l’altre costat de vidre. Ella mateixa és un maniquí, un tros de plàstic, una persona sense carn ni ossos, pura superficialitat. I, per uns instants, se sent bé, en el seu paper de maniquí. Perquè, com a maniquí, no té res que amagar, no té res de què avergonyir-se. Ara és un clon de si mateixa, un alter ego envoltat d’atrezzo impúdic i insolència.

      Fins que, no sap com, sent que també aquells éssers alberguen una ànima de víctima i de testimoni de les nostres desnonades voluntats i del nostre extraviament existencial. La dona que mira l’aparador comprèn que els maniquís sucumbeixen també al pas del temps. I arriba un dia que ocupen el seu mostrador altres persones sense voluntat de comprar res.

      No sé per què he volgut que la dona que mirava aparadors aquest matí al Bulevard Rosa fos la protagonista d’aquestes ratlles d’avui. Tal vegada perquè, per uns moments, aquella dona traspuava l’elegància, el posat, la bellesa inaccessible i artificial d’un maniquí. O potser perquè els seus ulls, quan han topat amb els meus, han expressat tristesa, una fonda tristesa. 

                                Tabul Bosh

         

     

Esquizotímia

dimecres, 8 de gener de 2014

Hi ha temperaments que són donats a una intensa vida interior i un deslligament aparent de la realitat exterior. La majoria de vegades són atribuïts a persones que tenen determinades aptituds artístiques, sigui de la branca de l’art que sigui. “Deixa’l, és un artista, i els artistes, ja se sap, van a la seva”. També se sol assignar un temperament d’aquest tipus als genis, del camp que sigui. “En tal o tal es pot permetre el que sigui, és un geni”. Però hi ha casos d’intensitat de vida interior que no tenen res a veure ni amb l’art ni amb cap mena de genialitat. Em referesc a l’esquizotímia col·lectiva.

Quan la tendència a una vida interior no es dóna en individus sinó en col·lectius d’individus, parlem d’esquizotímia col·lectiva. Els representants més importants d’aquest tipus de tarannà corporatiu, sense cap mena de dubte són alguns partits polítics, bàsicament aquells que tenen una tendència malaltissa a posar el focus dels seus interessos en el propi partit, en la conceptualitat de la seva ideologia política, en el nivell més abstracte del seu programa, en el càlcul formulatori dels seus encegats interessos electorals, en la fredor de les paraules buides d’acció i de sentiments.

Els partits polítics que pateixen aquest mal no saben veure, no saben escoltar. Només es contemplen, només s’ausculten ells mateixos. Deu ser per açò que tenen una por ancestral a l’exercici més bàsic de la democràcia com és una consulta. Tenen  una por esquizotímica a no poder suportar altres batecs que no siguin els seus.

    

                                    Tabul Bosh

Esquírria

dimarts, 7 de gener de 2014

Sentir malvolença envers algú, és el significat que trobes al diccionari del mot esquírria. També es pot dir tírria. A alguns personatges que surten molt sovint a la palestra aquests dies els en tenc prou, d’esquírria; o de tírria. No sé si és molt democràtic, aquest sentiment meu. Entenc que tothom ha de defensar les seves idees i els arguments amb què ho faci són tan vàlids com qualsevol. Però hi ha arguments que, de tant  ser esgrimits, en comptes de fer pensar, fan oi, maregen. Fan nyic-nyic, grinyolen com les frontisses rovellades d’una porta vella. 

I el personatge que els fa servir, aquests arguments nocius, dia rere dia, sense modificar-los, sense posar-hi ni un bri de lubricant que els faci anar més llatins, arriba un moment que se’t fa antipàtic, quan tal volta és una persona simpatiquíssima (com diuen que ho és l’Alícia Sánchez-Camacho), arriba el moment inevitable que li agafes  una tírria-esquírria monumental, quan, tal vegada, com a persona no et faria res compartir-hi taula o fins i tot establir-hi una amistat enriquidora i fructífera. 

De més verdes n’han madurades.   

Tabul Bosh

L’empresa real

diumenge, 5 de gener de 2014

La nit de Reis. Quatre paraules que n’arrosseguen un gavadal, vida avall. T’has fet gran tu, s’han fet grans els teus fills. Al teu voltant, una empresa que es dedica a aixecar murs de realitat t’ha tapat les vistes que tenies abans. Però no protestis, que aquesta empresa constructora de realitat està autoritzada, no fa res d’il·legal. Fa el que toca. No és culpa seva, que ara visquis en aquesta part de l’existència. Ara, el nen que vas ser, s’ha fet un home, un home gran. Ara també els teus fills han deixat de ser nens, són homes joves. Per açò, ara tens, davant de casa teva, una nova realitat i aquesta nova realitat no et deixa veure les coses tal com les veies abans. I no és ni bo ni dolent, que sigui així. Només que deixa un regust de nostàlgies. Els dies que ara tens davant són refotudament massa reals. I l’empresa que els fabrica, ai las! mai no  plegarà.

Tabul Bosh

El bòlid de Txellàbinsk

dimecres, 1 de gener de 2014

El cel va tremolar als Urals. No era una pel·lícula d’Stars Wars. Era un roc que media una mica més d’un metre i pesava unes cinquanta tones. Es veu que va entrar en contacte amb l’atmosfera terrestre a una velocitat de 30 Km per segon tot produint una llum encegadora que, al preu de les noves tarifes elèctriques del 2014, hauria valgut un potosí.

La llum del bòlid de Txellàbinsk, com ja anomenen aquest meteorit, va encegar molts habitants de la ciutat. Alguns es van pensar que s’havien passat amb el vodka. D’altres, que l’estrella del comunisme, gelosa i vengativa, queia sobre ells per anihilar-los, com a càstig per haver-se convertit al capitalisme més furibund. 

La majoria va optar per prendre molts tranquil·litzants i tancar-se a casa. N’hi va haver uns quants, tanmateix, que pensaren que arribava la fí del món. Seguint una lògica de manual, idò, aquests apocalíptics van començar una cursa boja contrarellotge dirigida a satisfer els seus darrers desitjos i voluntats, abans que es produís la gran patacada final.

N’hi havia que ho feien al mig del carrer, tot i les baixíssimes temperatures russes. En casos més extrems i originals, n’hi hagué que, submergint-se en les seves fantasies capitalistes més pregones i inconfessables, navegaren en forma de rorquals (una espècie de balena que acostuma a habitar la zona de la Costa Brava) per les aigües del Cap de Creus.

Curiosament, aquest fet oníric i llunyà, va coincidir amb un de real i proper que es produí a tocar del Cap de Creus: un grup de balenes s’acostà fins a un vaixell, no se sap amb quina intenció. 

Tabul Bosh

Desitjos per a l'any nou 2014

<<No cal tenir un concepte gaire civilitzat de la vida per ascendir al poder. Un concepte civilitzat de la vida, de fet, pot ser-ne l’obstacle més gran, mentre que no tenir-ne un concepte civilitzat pot resultar un grandíssim avantatge>>.[Philip Roth, Em vaig casar amb un comunista].

L’individu poc civilitzat, idò, deu estar dotat d’una mena de força gravitatòria que fa que sàpiga mantenir-se ben dret (o ben assegut) en una tarima o setial de poder. És com tenir plom en les sabates, cosa que fa que, per molt que t’empenyin, per molt que et vulguin desequilibrar, a la fi sempre recobres aquell equilibri que et manté en el poder, com si entre el ser incivilitzat i el poder es produexi una atracció tel·lúrica difícil de desfer. 

Se’m vénen al cap molt exemples de dirigents amb un grau baixíssim de civilització de la vida. Governants que traurien una nota molt baixa en concepció artística de la vida. Personatges que calcen  uns sabatots de plom que els fan caminar -i viure- de manera ridícula, a vegades esperpèntica, aferrats al terra com les paparres a la pell, desplaçant-se sempre en cercle per por a perdre el contacte amb el poder. 

Que cada un de voltros faci la seva llista i, un cop feta, que la inclogui entre els desitjos per al nou any 2014: <<Que tots aquells que no traurien ni un cinc pelat en concepció artística de la vida i es dediquen a fer maleses, tot abusant del poder, ens deixin tranquils o, si no, que els agafi cagarel·la sempre que s’hi tornin!>>.

Tabul Bosh

La humanitat

Ara el món és molt menys perillós que fa cent anys, segur, i en canvi tenim la percepció que ho és més. Es veu que el nostre cervell ens juga males passades i ens fa veure perills inexistents, s’estressa en situacions que no haurien de comportar-li cap estrés; en definitiva, ens fa veure en la majoria de vegades el got mig buit i ombres fantasmals on només hi ha ombres xineses.
Jo no m’he cregut mai allò de que qualsevol temps passat va ser millor. La humanitat va començar arrossegant-se en la foscor d’una cova, procurant-se la subsistència a base de caçar animals salvatges, més animals que ells i molt més salvatges. Fins que, amb el pas del temps, va aconseguir aixecar-se i, en comptes de perseguir bèsties, les va domesticar i va fer-se’n un plat ple d'energia comestible, amb la seva carn. La humanitat va parlar, gràcies a que es va posar dempeus, i es va comunicar a través de les paraules i es va crear a si mateixa a imatge dels seus somnis, de les seves pors i dels seus déus.
Sí, ara tenim el terrorisme d’Estat Islàmic, tenim milers de persones que fugen d’una guerra per morir enmig del mar, i d’altres milers i milers que malviuen en camps de refugiats, tenim una Europa que es disgrega i que no creu en si mateixa, que no sap donar resposta a les demandes de la gent perquè les seves prioritats són les maquinàries estatals, els cercles viciosos dels partits, la despietada voracitat del capital; tenim un home sospitós de rallar la bogeria al front dels Estats Units, tenim un cor de pedra picada dins un polític que no fa altra altra cosa que corrompre una societat des de tots els seus àmbits, fins i tot el que hauria de mantenir-se més sa i pur, la justícia; tenim un planeta malalt, que pateix una febrada causada pels nostres propis mitjans.
La llista podria ser molt més llarga, perquè, com li ha passat sempre a la humanitat, els camins plens de pedres que ens hem trobat els hem aplanat sempre amb violència, amb abús de poder, amb el patiment dels més desafavorits: la humanitat, dissortadament, ha sabut portar els seus defectes, els seus vicis fins a cotes elevadíssimes: guerres, genocidis, tiranies.
I aquí estem, a pesar de tot, buscant el futur que ens ha de salvar de tot, entre tanta desgràcia, encara creiem que algun dia arribarem a algun lloc, al paradís del qual nosaltres mateixos ens vam expulsar, crearem una humanitat, si no feliç, sí en pau entre tots els seus membres, una humanitat on sigui impossible fer llistes de malvestats, de pors i d’injustícies. Una humanitat sense memòria, perquè ja no caldrà tenir memòria, una humanitat sense futur perquè el futur que desitjava haurà arribat per ser un present omnipresent. Aquesta és la humanitat que ens espera. L’altra, ja la tenim, i és la que hem de canviar entre tots, un a un, dia a dia. Amèn!

Remodelació

   

       

            En aquests dies les hores se'ns han omplert de feines de tota mena que no tenen res a veure amb aquella remota possibilitat d'escriure alguna cosa amb cara i ulls. Fa una setmana ens va passar que vam caure de morros a l'asfalt d'un carril de bicicletes i des de llavors que escriure s'ha convertit en una cosa introbable entre un munt de coses imprescindibles de fer amb les quals tropisses a cada moment de totes les hores del dia. Ara ha esdevingut ineludible aquella atenció cap a la persona que estimes -la que va sortir més mal parada de l'accident. Higiene, cura de ferides, medicació, menjar, acompanyament... coses que abans no venien al cas, ara són en el  cabàs que cal carretejar cada dia. A la lletra grossa de la relació entre ella i jo ara s'hi ha incorporat la lletra petita. Perquè ara cal estar per tot, un tot que s'ha manifestat més que no abans, un tot que ha incorporat nous treballs, nous objectius, que ha tret i ha posat d'aquí i d'allà; en definitiva, aquella trompassada ha reformulat prioritats, ha remodelat les nostres hores i, de rebot, les nostres vides.

26 de setembre 2016

       

            Dinar amb els amics a Viladrau. Conill amb xocolata. Viladrau té aquell aire de vida molt lligada a la natura encara que passegis per una carretera acabada d'asfaltar. Té aire de bosc, sentor de xemeneia on les castanyes han espetegat durant molts anys entre rialles i cançons de tardor. La vila avui era carrers mullats per una pluja calmada, era anunci de freds hivernals, era un ressò llunyà de bosc que mai no s'apaga, perquè, abans que el poble, hi havia els camins secrets de la natura, els arbres que saben totes les històries, relats que encara busquen qui els expliqui, ni que siguin els núvols reflectits en els bassals, les ombres dels gats dalt les teulades o el salt de les llebres quan fugen dels homes que les encalcen. Un dinar esplèndid amb els amics, a Viladrau, vila que ho és també de les amistats de sempre, dels amics i les amigues al voltant d'una taula, enmig d'un bosc ple de contes i de vida. Que aprofiti!

25 de setembre 2016

            Carrers sota la pluja. Sempre plou sobre mullat. Alep sota les bombes. Sempre, a sota, hi ha els dèbils, els innocents. Per als de dalt, els poderosos, els de sota no compten, són on es mereixen ser, estan predestinats a ser carn de canó, no són res comparat amb ells, que tenen un cor d'acer, una ment de cabdill i una força de metralla. Per als poderosos només hi ha un enemic, que és la seva por a perdre el poder, la por a caure, el pànic a anar a raure amb els de sota. Quant durarà tot això?  Quina és la xifra de morts que els poderosos necessiten per vèncer el seu enemic, quanta sang innocent els cal per  ofegar la seva por?

24 de setembre 2016

           M'he aixecat de manera sorprenent com cada dia. Sempre espero que es produeixi algun canvi que no arriba mai. Sempre som allà mateix i amb el mateix nom i llinatges. Sempre veig la mateixa finestra per on no m'he pogut escapar, em rento la cara amb l'aigua que no m'ha portat a cap mar, em poso les sabatilles del meu número de tota la meva vida. Res no ha canviat, per tant. I tanmateix m'he despertat i m'he llevat. Li deu passar el mateix a un animal qualsevol que viu a qualsevol zoo? Li deu passar el mateix al president de Rússia, posem per cas, o al de  la comunitat de veïns del nostre bloc? Per cert, un dia hauré de parlar del veí de dalt, aquest home que ens embruta tots els dies el balcó llençant-hi la brossa que treu de la gàbia d'un lloro que té i amb el qual parla;  hauré de parlar d'aquest home dels sorolls misterosos que executa cada dia amb una regularitat espasmòdica, de mètode implacable; d'aquest home solitari que a vegades plora davant el seu lloro, a qui sembla estimar amb bogeria... Li deu passar al lloro del veí això que ens passa a tots, el president d'un immens país inclòs, que cada dia ens llevem amb la sensació que res no canvia des de fa milions i milions d'anys, potser des que els dinosaures van xocar contra la Terra i la van deixar feta una porqueria?

23 de setembre 2016

         Un home jove -no deu arribar a la quarantena- seu tot el dia en un tros de pedra -no és un banc, però sí que sembla prou còmode- que hi ha al llarg del finestral d'una oficina bancària que ocupa un xamfrà al costat de casa. Fa molts mesos que hi és, forma part del paisatge del barri; no és un arbre, però s'hi assembla, a un arbre, perquè sempre és allà, quiet, impertorbable, aliè -sembla- a la vida humana que passa pel seu costat. Bé, no del tot aliè, perquè, als seus peus, hi té un plateret amb monedes, suposo que amb la intenció que alguna persona humana hi deixi caure alguna almoina, en forma de moneda o monedes com les que hi ha al plateret. Fa molt de temps que hi passo, al seu costat, almenys dues o tres vegades cada dia; m'agafa de pas quan vaig al súper, quan vaig a agafar el Metro o el bus, quan vaig a llençar les escombraries o, simplement, quan sortim amb la dona a fer un tomb. A ella, la meva dona, aquest home darrerament l'enerva, moltes vegades canviem de vorera per no passar-hi davant. I és que aquest home no és un captaire qualsevol. Té un aspecte d'allò més saludable, colrat de pell com si anés a la platja tots els dies, fa la impressió que menja molt bé, que dorm molt bé, que va regularment de ventre, etc. A l'hivern, per exemple, no sol anar gaire abrigat i se'l veu tan panxacontent! I mai no l'he vist constipat, ni amb cara de tenir gaire fred. Per què no treballa, aquest home, comentem la meva dona i jo, amb aquesta fila que fa? Almanco, per què no en busca, de feina? I és que no se'l veu gaire amoïnat, amb la seva situació, com si això d'estar assegut tot el dia en aquest pedrís sigui la seva màxima aspiració, allò a què volia arribar des que era petit i els grans li demanaven "i tu,què vols ser quan siguis gran?" i ell contestava, jo "home-arbre plantat al costat d'un banc"! I aquí el tenim, només connectat al flux del corrent humà per un insignificant grapat de monedes que a vegades penso que són sempre les mateixes. 

22 de setembre 2016

             Hi ha productes televisius que agraden molt a molta gent a jutjar pel que reflecteixen les audiències i això em descol·loca completament. Ara mateix, mentre escric això, com que a la sala del costat el meu fill petit n'està veient un, d'aquests programes, sento com una discussió en un pretés debat -sabrà algú de l'equip que elabora aquests espais què vol dir "debat"?- va pujant de to i més que paraules i frases crec escoltar una successió de sorolls i estridències, com si haguessin amollat un elefant dins una floristeria i es mengés tots els ramells i totes les flors i deixés tots els testos esmicolats. M'imagino llavors una gentada entrar en una floristeria i enfilar-se pels ramells i els arbres: llimoners, plataners, palmeres, etc. i donar coces als testos i, ai las! fins i tot agredir les dependentes i dependents. Lamentable! No m'he pogut estar d'entrar a la sala i retreure al meu fill que es deixés capolar el cap amb aquell subproducte televisiu, amb aquella vergonyosa manera de perdre el temps, amb aquella escena, mostra de la més baixa estofa d'entendre l'entreteniment. L'única cosa que he aconseguit, però, és que abaixés el volum de l'aparell. Encara bo: "A palabras necias, oídos sordos"!