En aquests dies les hores se'ns han omplert de feines de tota mena que no tenen res a veure amb aquella remota possibilitat d'escriure alguna cosa amb cara i ulls. Fa una setmana ens va passar que vam caure de morros a l'asfalt d'un carril de bicicletes i des de llavors que escriure s'ha convertit en una cosa introbable entre un munt de coses imprescindibles de fer amb les quals tropisses a cada moment de totes les hores del dia. Ara ha esdevingut ineludible aquella atenció cap a la persona que estimes -la que va sortir més mal parada de l'accident. Higiene, cura de ferides, medicació, menjar, acompanyament... coses que abans no venien al cas, ara són en el cabàs que cal carretejar cada dia. A la lletra grossa de la relació entre ella i jo ara s'hi ha incorporat la lletra petita. Perquè ara cal estar per tot, un tot que s'ha manifestat més que no abans, un tot que ha incorporat nous treballs, nous objectius, que ha tret i ha posat d'aquí i d'allà; en definitiva, aquella trompassada ha reformulat prioritats, ha remodelat les nostres hores i, de rebot, les nostres vides.
