Dius que sons
estranys
pugen
graons de cargol
mentre al teu cap hi sents
un repic revell.
Que escoltes una porta
que s'obre i es clou,
assegures.
Que dins teu, astorat, el temps recula.
I que te n’hi vas, amb ell.
No deu ser, per ventura, que somies dins
un tren?
VELES
I VENTS
Quan abstret per dolços fats i per ritmes ocults
i obligat per la mà encantada
que posa claus als panys més obscurs,
conjures paraules rares, recargolades,
és que t’has perdut dins un món absurd
o que t’han fet un encanteri de temporada.
Quan salpes amb vaixell llastrat,
bressolat per una por que t'esguerra
i burxes amb foscors el teu rumb
mentre conjures mots de guerra,
o t’has perdut dins un món obscur
o t’han volat els peus de la terra.
Si escriure és un art,
ho és més pescar poemes.
Tingues-ho en compte, bergant,
mai no seràs Ausiàs March,
et calen vents, i et manquen veles!
Tabul Bosh
PRESSENTIMENTS
Guaites
enllà d’uns vidres boirosos.
El vent,
amatent, adorm els colors.
El fullatge dels boscos et bressola.
Sojornes a l'illa del temps.
T'envolten
els sons
d'allò que
no veus, però que pressents.
Tabul Bosh
He conegut
mots
enfeinats
en empreses
fabricants
de metàfores
en països
remots.
Rimaven
sense por
per la
dreta i l'esquerra,
enllustraven
conceptes
i polien
nocions.
Relligaven
cançons
amb
músiques joliues
remenaven
les vides
amb fets i
ficcions.
He conegut
històries
ben bé
d'un altre món,
eixides
d'un filó
de raons i
cabòries.
He trobat
les memòries
d'il·lustres
éssers morts
i he
gaudit de la sort
de reviure
llurs glòries.
Les
estranyes i pròpies
passions
he viscut,
batalles
he perdut
i obtingut
grans victòries.
He visitat
mons
habitats
pel silenci,
he creuat
infinites
volteres
per
esquivar el dolor.
Ixen les
paraules de la terra febrosa
per on
camines, com un eco de mirades,
com una
transparència de pètals, foses
entre
silencis de sol i veus sembrades.
Ixen per recomençar una història,
lleres als
rius vermells de la vida,
senders
cap als cims de les muntanyes.
Ixen per assaltar els castells
on
s'amaguen les fades,
botins
sagnants en ciutats i viles.
Ixen per fer rodar la vella sínia.
Ixen, ixen les paraules
de la
terra enamorada per on transites.
La raó em fa migranya
i els déus m'enfilen destins.
Qui més m'enganya?
Quan més perdut, més endins.
Som un nàufrag
I tenc un bòtil
on hi deix mos papers
amb missatges subtils
Però, cada cop més perdut,
vigil l'horitzó -la calba dels déus
que, inflada de somnis,
em confon I m'enganya.
Cada cop més absent
d'aquell món tan absurd,
cada cop més batut
pels gecos que em foten
l'onatge salvatge,
el vent, i els monstres malèfics
que envolten la platja.
Perdut, de sobte perdut,
pel naufragi engolit.
Només em queda el missatge
que escric, sense fi,
dins aquest bòtil.