23 de setembre 2016

         Un home jove -no deu arribar a la quarantena- seu tot el dia en un tros de pedra -no és un banc, però sí que sembla prou còmode- que hi ha al llarg del finestral d'una oficina bancària que ocupa un xamfrà al costat de casa. Fa molts mesos que hi és, forma part del paisatge del barri; no és un arbre, però s'hi assembla, a un arbre, perquè sempre és allà, quiet, impertorbable, aliè -sembla- a la vida humana que passa pel seu costat. Bé, no del tot aliè, perquè, als seus peus, hi té un plateret amb monedes, suposo que amb la intenció que alguna persona humana hi deixi caure alguna almoina, en forma de moneda o monedes com les que hi ha al plateret. Fa molt de temps que hi passo, al seu costat, almenys dues o tres vegades cada dia; m'agafa de pas quan vaig al súper, quan vaig a agafar el Metro o el bus, quan vaig a llençar les escombraries o, simplement, quan sortim amb la dona a fer un tomb. A ella, la meva dona, aquest home darrerament l'enerva, moltes vegades canviem de vorera per no passar-hi davant. I és que aquest home no és un captaire qualsevol. Té un aspecte d'allò més saludable, colrat de pell com si anés a la platja tots els dies, fa la impressió que menja molt bé, que dorm molt bé, que va regularment de ventre, etc. A l'hivern, per exemple, no sol anar gaire abrigat i se'l veu tan panxacontent! I mai no l'he vist constipat, ni amb cara de tenir gaire fred. Per què no treballa, aquest home, comentem la meva dona i jo, amb aquesta fila que fa? Almanco, per què no en busca, de feina? I és que no se'l veu gaire amoïnat, amb la seva situació, com si això d'estar assegut tot el dia en aquest pedrís sigui la seva màxima aspiració, allò a què volia arribar des que era petit i els grans li demanaven "i tu,què vols ser quan siguis gran?" i ell contestava, jo "home-arbre plantat al costat d'un banc"! I aquí el tenim, només connectat al flux del corrent humà per un insignificant grapat de monedes que a vegades penso que són sempre les mateixes.