dimecres, 8 de gener de 2014
Hi ha temperaments que són donats a una intensa vida interior i un deslligament aparent de la realitat exterior. La majoria de vegades són atribuïts a persones que tenen determinades aptituds artístiques, sigui de la branca de l’art que sigui. “Deixa’l, és un artista, i els artistes, ja se sap, van a la seva”. També se sol assignar un temperament d’aquest tipus als genis, del camp que sigui. “En tal o tal es pot permetre el que sigui, és un geni”. Però hi ha casos d’intensitat de vida interior que no tenen res a veure ni amb l’art ni amb cap mena de genialitat. Em referesc a l’esquizotímia col·lectiva.
Quan la tendència a una vida interior no es dóna en individus sinó en col·lectius d’individus, parlem d’esquizotímia col·lectiva. Els representants més importants d’aquest tipus de tarannà corporatiu, sense cap mena de dubte són alguns partits polítics, bàsicament aquells que tenen una tendència malaltissa a posar el focus dels seus interessos en el propi partit, en la conceptualitat de la seva ideologia política, en el nivell més abstracte del seu programa, en el càlcul formulatori dels seus encegats interessos electorals, en la fredor de les paraules buides d’acció i de sentiments.
Els partits polítics que pateixen aquest mal no saben veure, no saben escoltar. Només es contemplen, només s’ausculten ells mateixos. Deu ser per açò que tenen una por ancestral a l’exercici més bàsic de la democràcia com és una consulta. Tenen una por esquizotímica a no poder suportar altres batecs que no siguin els seus.
Tabul Bosh
