dijous, 9 de gener de 2014
Mira aparadors. No amb voluntat de comprar res. La voluntat la té llogada a la crisi i aquesta l’ha rellogada a l’atur, que al seu torn l’ha llogada a una prestació mensual esquifida. Té una voluntat ocupada, doncs.
Per això, quan surt al carrer a passejar i s’atura davant algun aparador, és una persona sense voluntat. Mira amb la mateixa mirada que els maniquís que la miren a ella des de l’altre costat de vidre. Ella mateixa és un maniquí, un tros de plàstic, una persona sense carn ni ossos, pura superficialitat. I, per uns instants, se sent bé, en el seu paper de maniquí. Perquè, com a maniquí, no té res que amagar, no té res de què avergonyir-se. Ara és un clon de si mateixa, un alter ego envoltat d’atrezzo impúdic i insolència.
Fins que, no sap com, sent que també aquells éssers alberguen una ànima de víctima i de testimoni de les nostres desnonades voluntats i del nostre extraviament existencial. La dona que mira l’aparador comprèn que els maniquís sucumbeixen també al pas del temps. I arriba un dia que ocupen el seu mostrador altres persones sense voluntat de comprar res.
No sé per què he volgut que la dona que mirava aparadors aquest matí al Bulevard Rosa fos la protagonista d’aquestes ratlles d’avui. Tal vegada perquè, per uns moments, aquella dona traspuava l’elegància, el posat, la bellesa inaccessible i artificial d’un maniquí. O potser perquè els seus ulls, quan han topat amb els meus, han expressat tristesa, una fonda tristesa.
Tabul Bosh
 |
