dilluns, 17 de febrer de 2014
Una nit d'estiu, a Macarella, ens havíem fumat un parell de porrets i jo vaig veure que podia estar fora del meu cos. Vaig adonar-me que levitava tranquil·lament per sobre dels nostres caps, que formaven una rotllana al mig de la platja, al voltant d'una foguera. Bé. Sempre que ho explic, s'esbossen somriures condescendents, mirades que barregen acolliment i cordialitat amb malfiança i incredulitat. Clar. Deuen pensar que aquella meua experiència de translació-elevació corporal va ser una conseqüència, un efecte -no gaire corrent, tal vegada, però perfectament possible- dels porros. Però jo no ho vaig viure així. I, en aquests casos, crec que el que compta és l'experiència en primera persona. Perquè, a més, jo ho vaig trobar del tot natural, que els meus amics no s'espantessin gens que el meu altre jo els observés des d'allà dalt, a uns sis o set metres per damunt dels nostres caps. Una altra cosa hagués estat que haguessin començat a al·lucinar i a cridar que baixés, el meu altre jo, o que, fins i tot haguessin intentat fer escaleta per provar d'agafar-lo pel camal dels pantalons i fer-lo tornar. Però res de tot açò no va succeir. Jo (l'altre jo meu, vull dir) vaig estar-me una bona estona allà dalt, contemplant el paisatge -meravellós, per cert- i, quan vaig creure que tocava baixar d'aquella prerrogativa que m'havia concedit la vida -o la natura, o ves a saber qui-, i per no abusar de la paciència dels meus amics i de jo mateix (de l'altre jo que em mirava des de baix), quan vaig creure, deia, que ja estava bé, que ja havia levitat prou, vaig incorporar-me al rotlo dels amics.
I ara ve quan algú diu, com l'Escobar, "noi, o canvies de medicació, o de camell."
Potser és el que pensen també a Madrid, quan els catalans els diem que ens veiem, cada vegada més, fora d'Espanya?
Tabul Bosh
