Avui he tornat a baixar a comprar, res, quatre cosetes, com sempre faig darrerament, però aquesta vegada he anat a un altre establiment que és una mica lluny de casa, així que m'ha donat més temps de copsar la vida del barri. En passar davant de l'oficina bancària he pogut veure l'esquena d'una dona que teclejava en el terminal del caixer automàtic que hi ha al carrer; una llarga cabellera morena, uns pantis negres que marcaven camins i dreceres a qualsevol esguard humà, per poc que tingués intenció de caminar cap a indrets anatòmics coneguts a bastament perquè la ment els té ben cartografiats, com un gat hi té els amagatalls íntims de la gata, en època de zel; en girar-se, la dona ha estripat un full de paper que li acabava d'escopir la màquina i ha llençat tots els bocins al terra; a càmera lenta hauria estat molt bonic de contemplar, aquesta caiguda de milers de bocins de paper blanc sobre les rajoles grises de la vorera, un a un, fent una trajectòria comparable a les fulles de la tardor caient dels arbres, o als paperets d'un confeti efervescent enmig d'una festa; però la caiguda ha estat molt ràpida, sense filtres ni trucs fílmics, i tots els paperets no han trigat ni un segon a embrutar tot els voltants, com una nevada extempòrania, com el vòmit irreprimible sobre l'immaculat vestit, com una cagada de gos amb visat indefinit per entrar a qualsevol país o vorera; m'hauria agradat molt que la dona dels pantis, en girar-se per marxar del caixer, hagués llenegat i, ai las!, s'hagués fotut una trompada enmig de tota la paperada que acabava de tirar!
😂😂😂
