dijous, 11 de juny de 2015
Aquests dies de juny tenen les hores endollades a records de molta intensitat. Prest farà un any que vaig ser a Ciutadella durant les festes de Sant Joan. En feia vint-i-dos, que no les vivia amb els peus enmig d'es Born, que no les passava entre ses Voltes o que no les sentia des de la bullícia d'es Pla. Vint-i-dos anys que havia tocat el darrer cavall, que havia sentit la seva olor intensa, que l'havia vist aixecar les dues cames formant davant meu una escultura vivent, símbol poderós de l'èpica de la Festa de tot un poble. Massa temps, diria jo. Massa temps havia passat per recuperar sensacions, per reviure sentiments, per retrobar passos i camins perduts.
Tants i tants anys d'absència havien servit, no per guardar memòria de la Festa, sinó per crear-ne imatges idíl·liques, però del tot desenfocades, per guardar-ne versions fantàstiques cada vegada més allunyades de la realitat. Aquell 1992, que havia respirat la Festa per darrera vegada, jo era un futur pare il·lusionat. Quan l'any passat hi vaig tornar, com a pare de dos homes adults, ja disposava de l'habilitació per ser avi. Massa temps per recuperar la Festa amb el mateix aire, amb la mateixa capacitat pulmonar, amb la mateixa alenada.
I no parlem dels anys que feia que no hi havia anat quan hi vaig aterrar, aquell estiu olímpic del 92, amb la meva dona embarassada, que no sabia què eren les festes de Sant Joan, almenys en primera persona i en directe, ja que, d'històries santjoaneres més o menys apassionades en segona i tercera persones, en diferit, n'havia escoltat qui-sap-lo. Per a ella, aquell va ser el seu primer, i fins avui únic, Sant Joan. Circumstàncies de tot tipus van fer que, ni tan sols vint-i-dos anys després, pogués tornar a Ciutadella durant les festes de Sant Joan.
Bé, com deia, aquell primer retorn a la Festa de l'any 92, es produïa quan ja en feia deu, d'anys, que jo no celebrava Sant Joan a peu de cavalls, que no respirava la pols de la Festa que, deien, s'ho enduia tot! La veritat és que aquest tot mai no he sabut exactament què inclou; he suposat, durant molt temps, que només coses dolentes, però ara ja no n'estic tan segur. És a dir que, comptat i debatut, de santjoans, el que se'n diu santjoans amb totes les de la llei, n'he viscut relativament pocs. Perquè aquella vegada que vaig tornar, amb una dona una mica espantada i el primer dels meus fills a punt de sortir de l'ou, ja vaig comprendre que, tornar deu anys després, constituïa un retrobament amb la Festa, diguem que una mica traumàtic. Tant Ella com jo no érem els mateixos. I mai més no ho tornaríem a ser. Quan un bussejador se submergeix a considerables profunditats i ho fa per un llarg període, no pot tornar a la superfície alegrement, sense executar uns determinats passos. Jo m'he passat molt de temps bussejant en l'absència de les festes i, les dues vegades que, després de llargues immersions, he pujat a la superfície he patit trastorns d'adaptació bastant importants, per dir-ho suaument. Deu anys, als quals n'hi afegeixes vint-i-dos més, és una exageració de temps!
Açò em fa venir al cap un llibre que he llegit recentment de Robert Saladrigas on el protagonista proposa el símil ànima humana-mar, i ho fa per parlar dels monstres que, tant en l'una com en l'altra, hi habiten. Els monstres de l'ànima i els monstres del mar. Si aquesta dicotomia l'apliquem al tema que ens ocupa, quins serien els monstres malignes que habitarien la mar de les nostres festes? Quines horribles criatures sortirien cada any a la seva superfície? Tindrien nom, aquests monstres? Crec que n'hi ha un que sí, que en té, de nom, un nom ben establert científicament i és ambició. I d'altres, que l'acompanyen, són també prou coneguts: massificació i diversió embrutida per l'alcohol i les drogues. Monstres que viuen dins la mar de les festes. Alguns, fins i tot semblen inofensius i domesticables, però, ai! són tant o més perillosos que els anteriors: immobilisme, qui any passa festa empeny (cap a l'abisme), por a prendre decisions, curtesa de mires, corrupció, etcétera, etcétera.
Situem-nos una altra vegada en el present. Deia que prest es complirà un any de les últimes festes de Sant Joan que vaig viure in situ. Van ser les de l'any passat, és clar, les del 2014. Aquell Sant Joan serà recordat com el que va veure la suspensió de ses corregudes d'es Pla, després de produir-s'hi un greu accident a conseqüència del qual una dona moriria uns dies més tard pels traumatismes que li provocà la brutal envestida d'un cavall. En aquell accident també van resultar ferits l'acompanyant de la dona i el cavaller que manejava el cavall. Dir que les imatges de tres persones i una bístia donant voltes de campana a pocs metres d'on jo em trobava és una seqüència d'imatges que mai no se m'esborrarà del cap, pot semblar un recurs massa fàcil i repetit. Segurament podria expressar el que vaig veure i viure en primera persona de manera més literària, Tanmateix, ara em sembla que no toca. La qüestió, ara, és aquesta: el dia que vaig tornar a trepitjar es Pla, tant de temps després, va ser per constatar que la tragèdia, una vegada més, s'engolia l'èpica de la Festa.
I ara que?, vaig pensar, després del xoc. Ara torna a començar l'espera dels Jocs d'es Pla, em vaig dir: fins l'any que ve, si Déu vol!
I l'any que ve, ha arribat. I enguany ja són vint-i-tres anys, més l'afegit de deu anys, sense veure un Jocs d'es Pla complets, des dels caragols fins a les corregudes. S'ha tornant a posar en marxa, idò, el comptador: vint-i-tres més deu, vint-i-... més deu... I així fins que aquest santjoaner mutilat que som no torni a anar a Ciutadella de Menorca a viure un altre Sant Joan, la Festa en què tot un poble (què vol dir, avui en dia tot un poble?) es deixa arrossegar per una mena d'ànima col·lectiva, per una mar que, ai! cada vegada està més poblada de monstres!
Però, com combatre aquests monstres? Com s'eviten les voltes de campana de persones i bísties que acaben en tragèdia a les corregudes d'es Pla? No hi ha, possiblement, victòries màgiques. Però sí que hi ha paraules màgiques. Coratge, n'és una de bàsica. Coratge vol dir, segons el diccionari, fermesa de cor davant el perill o les dificultats. "Envestint un enemic superior en nombre, donaren una prova de coratge. Calia un gran coratge per a afrontar una situació tan difícil". Han de tenir coratge aquells que tenen al seu abast canviar regles de joc, normes i, fins i tot, tradicions. Han de tenir coratge aquells que formen part de tot un poble per lluitar contra els monstres que a poc a poc, any darrera any, devoren la Festa.
Pot ser que, amb coratge i d'altres eines (solidaritat, seny, justícia, sentit comú, sensibilitat...) encara estiguem a temps a salvar-nos i salvar les festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca. Tal vegada així podrem parar el comptador.
I ara que?, vaig pensar, després del xoc. Ara torna a començar l'espera dels Jocs d'es Pla, em vaig dir: fins l'any que ve, si Déu vol!
I l'any que ve, ha arribat. I enguany ja són vint-i-tres anys, més l'afegit de deu anys, sense veure un Jocs d'es Pla complets, des dels caragols fins a les corregudes. S'ha tornant a posar en marxa, idò, el comptador: vint-i-tres més deu, vint-i-... més deu... I així fins que aquest santjoaner mutilat que som no torni a anar a Ciutadella de Menorca a viure un altre Sant Joan, la Festa en què tot un poble (què vol dir, avui en dia tot un poble?) es deixa arrossegar per una mena d'ànima col·lectiva, per una mar que, ai! cada vegada està més poblada de monstres!
Però, com combatre aquests monstres? Com s'eviten les voltes de campana de persones i bísties que acaben en tragèdia a les corregudes d'es Pla? No hi ha, possiblement, victòries màgiques. Però sí que hi ha paraules màgiques. Coratge, n'és una de bàsica. Coratge vol dir, segons el diccionari, fermesa de cor davant el perill o les dificultats. "Envestint un enemic superior en nombre, donaren una prova de coratge. Calia un gran coratge per a afrontar una situació tan difícil". Han de tenir coratge aquells que tenen al seu abast canviar regles de joc, normes i, fins i tot, tradicions. Han de tenir coratge aquells que formen part de tot un poble per lluitar contra els monstres que a poc a poc, any darrera any, devoren la Festa.
Pot ser que, amb coratge i d'altres eines (solidaritat, seny, justícia, sentit comú, sensibilitat...) encara estiguem a temps a salvar-nos i salvar les festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca. Tal vegada així podrem parar el comptador.
Tabul Bosh
