dimecres, 27 de maig de 2015
-Saps aquella faula que diu que hi ha un poble on d'ençà una pila d'anys hi fan unes festes molt i molt eixerides?-Conta, conta!
-Un que es posa un be al coll i el passeja tot el dia. Però no tranquil·lament, per compayonia amb l'animal.
-Per què, doncs?
-Per entrar a la casa del bisbe, de l'alcalde, dels nobles i d'uns quants més a menjar i beure de franc!
-I el fa tot sol, aquest pillatge?
-I ara, no! El fa acompanyat de mig poble! O del poble sencer, gairebé.
-N'hi ha un que toca una flauta i tots hi van darrere, del més ric al més pelat.
-El be deu estar content!
-Imagina't! És el rei del ramat, aquell dia. Arreplega el que vol i, a més, qualcant!
-Un altre dia fan la festassa dels cavalls.
-Explica't, també van a fer pillatge amb un cavall a coll-i- be?
-Noo! Fan voltes a les places i als carrers del poble.
-Qui? Els cavalls o la gent?
-Tots junts.
-I hi caben tots?
-Depèn.
-Depèn...?
-Depèn de les navileres, de les companyies aèries, de les empreses hoteleres, del boca orella, de dalt la Sala, de l'home del sac, dels de les ulleres fosques, de Can Manolo, i, com no, de Quils Vaparir Atots!
-Collons, tu! Que em sembla que hi aniré.
-Impossible.
-Exhaurides les entrades,
-L'any que ve.
-Ja veurem.
-Sí que són eixerides, sí.
-I no és tot.
-Conta, conta!
-Les dones.
-Què passa amb les dones?
-Qualquen. Com el be.
-No fotis!
-I els tiren avellanes. I buides!
-Que trempats!
-És la tradició. Ancestral, esclar.
-Ah! Vaaale!
