Tenc davant un finestral que em permet veure com el vaixell avançava al llarg de la costa nord de Menorca. Hem sortit del port de Maó tot just fa una hora i l'illa encara és visible en l'horitzó. El mar, d'un blau intens, és una superfície clapada de taques blanques que semblen flocs de núvols que s'haguessin desprès del cel i maldessin per tornar-hi. Hi ha gent a l'altra banda dels vidres que contempla el paisatge imperceptiblement mòbil des de les baranes blanques. Una dona em proporciona una línia d'horitzó més elevada que la de les ondulacions lleus de l'illa que estic deixant enrere. Guaito en un balcó del pis de sobre i em recorda aquells mascarons de proa dels velers de pel·lícules i llibres d'aventures. A aquest costat dels vidres una sala acull el passatge més mandrós del vaixell, aquell que prefereix acotxar-se en una butaca a llegir una revista, fer una capcinada o mirar la pantalla d'un televisor. Aquí i allà es veuen motxilles, capses d'ensaïmades, ampolles d'aigua, llaunes de cervesa sobre les taules rodones al voltant de les quals unes butaques giratòries de color vermell acollen culs i cames de totes les edats i de totes les files.
