El filòsof Achille Mbembe diu: hauríem d'esquerdar les nostres paraules emmurallades per deixar que de les seves escletxes neixin i s’hi enredin nous sentits. No es tracta de trobar una nova filosofia per al món, sinó de crear un món comú per a la inquietud filosòfica que ens remou els uns i els altres.
Em sembla entendre que, segons Achille Mbembe hauríem de trobar nous llenguatges per a un nou món globalitzat; un món on, malauradament, hi té cabuda, des de sempre, la maldat més absoluta, el terror més inhumà. Com trobar l'antídot, des del llenguatge, per a aquesta fosca realitat?
Llegesc, en un article de Xavier Antich a propòsit de la barbàrie que Estat Islàmic mostra al món mitjantçant els seus vídeos propagandístics, que Aristòtil, en el seu tractat Sobre l’ànima, ja va endevinar que la visió és una alteració que es produeix quan la vista pateix l’afecció d’alguna cosa que li és exterior. Una alteració, però, que transforma el subjecte, ja que, gràcies a l’acte de la visió, en primer lloc, aquell qui veu passa a posseir la forma de les coses vistes, i, en segon lloc, perquè, en l’acte de la visió, aquell qui veu i allò que és vist arriben a ser, en aquest instant de la percepció, una i la mateixa cosa. En cert sentit, esdevenim, encara que sigui per un instant, allò que veiem, cosa que més tard expressaria la formulació llatina d’aquest principi aristotèlic del coneixement humà: anima est quomodo omnia, és a dir, “l’ànima és, en cert sentit, totes les coses”. Perquè a través del coneixement allò que coneixem passa a existir, d’alguna manera, dins de nosaltres. Per això, res del que veiem ens deixa indemnes, sinó que, en molts sentits, ens transforma, ens canvia, modifica el nostre ésser fins a extrems que sovint som incapaços de reconèixer.
En un altre article, Rafael Argulloll, antic professor meu a la Universitat de Barcelona, parla de l'art pictòric que vol capturar un temps molt més ampli que l'instant i abraça, a vegades, cicles còsmics sencers. El professor Argullol posa com a exemple L’Anunciació de Fra Angelico, en què hi trobem la radical superposició de dos moments decisius de la cosmogonia cristiana. Al primer pla, l’àngel i la verge remeten a l’inici de la redempció. Amb colors renaixentistes però amb formes encara gòtiques Fra Angelico anuncia delicadament l’arribada del redemptor que s’allotja al ventre de Maria. És -en la visió cristiana- la redempció de la humanitat. La redempció de la caiguda que Fra Angelico pinta, al fons, a través de les figures d’Adam i Eva ja expulsats del Paradís. Caiguda i redempció: un instant pictòric que conté mil·lennis.
El passat contingut en el present. La pintura també actua, però, en l’altra direcció. Mig segle després de Fra Angelico, l’artista venecià Lorenzo Lotto va pintar una Nativitat extraordinària. A la cova de Betlem, amb Jesús acabat de néixer, ja hi penjava un crucifix. El sacrifici de Crist presidia el seu naixement. El futur contingut en el present.
Davant les imatges de terror que contínuament estem obligats a veure em demano quin llenguatge hem de fer servir per neutralitzar-ne el degradant impacte que poden produir en l'espècie humana. I no me'n surto; segurament no deu existir, tal llnguatge O, si existeix, és un llenguatge de doble significació; com les pintures de Fra Angelico i de Lorenzo Lotto. O un llenguatge com l'ànima d'Aristòtil: de totes les coses. Fins i tot de les que no entenem.
