Dono per fet que les paraules viuen
I que coneixen la nostra existència
Que són en el foc i en la tristesa
que incendia les nostres nits
Que ens fan el llit
on descansa la nostra ignorància
Que ens omplen les copes del desig
Que ens escullen la roba i la passió,
que ens despullen
I ens canten i ens fan ser el que som i el que no
i ens fan estar
En el lloc que ocupem i en tants altres.
Les paraules viuen, i tant!
Si no, de què parlaríem?
Tabul Bosh
