INSPIRACIÓ
S'hi
val una manera de veure el real
com si
fos un poema? Si és així, una rima
t’ha
grinyolat, alguna estrofa t’ha fet llenya.
Quan t’has
creuat amb Ella, passant al teu costat,
l'hauries
d'haver seguit, haver-li agafat el ritme,
posar-te
a la seva alçada, orbitar en el seu camí.
Hauries
d'haver volat, agafar el seu pas felí
per
sentir la gravetat del seu feix de poesia.
Però l’has
deixat escapolir,
la
teva inspiració.
Era
Ella qui venia a dictar-te
tots
els versos,
era
Ella, l’harmonia,
la
bellesa que cercaves.
I ha
passat al teu costat,
i l’has deixat escapar,
quan
més la necessitaves.
L’hauries
d’haver seguit amb pas ferm,
li
hauries d’haver dit que la buscaves,
que
feia dies que no en sabies res,
que
massa temps sense Ella, et matava,
que el
teu vers no valia un ral
si el
seu segell no hi estampava.
L’hauries
d’haver empaitat, com un obsés,
que no
et deixés orfe de rimes,
que et
donés l’empara d’un bon sonet,
Que
volies la calma d’un alexandrí,
que
buscaves el cau d’una poètica,
que et
delies per un bon grapat de rodolins,
per mil
kaikús i tres mil tankes,
per
crear metàfores sense fi.
Però
te n’has anat per les branques,
quan
t’ha fregat no has sabut,
quan
ha passat al teu costat
has
sentit el seu alè, el seu buf
i no
has sabut reaccionar, tururut,
i Ella
s’ha escapolit, poriol espantat,
musa
empegueïda, dea de l’Olimp.
I ara
què faràs, poeta perdut?
Què
escriuràs, que no sigui fallit?
De
quines fonts beuràs, poeta eixut?
Ja no
tens energia, poeta canut,
del
teu llapis esquifit ja no en surt
poesia:
és com si tingués pròstata,
és com
si li fallessin les bugies,
és com
si fos una ostra
on ja
cap perla no hi nia.
ATaltavull
[Del recull inèdit Poemes a un tal Tabul]
