Amor

Acull els fills de les meves mans, Amor,

que aprenguin, una per una, tes ensenyances.

Que coneguin cada estança, cada racó

de la terra on vius i de ses mudances.

Deixa'ls enfilar-se als arbres, solcar les valls,
grimpar pels seus camins, pels seus senderis.

Que saltin als seus horts, als seus marjals;

que tastin els seus fruits,  els seus tiberis.

Que beguin, amb delectança, els seus vins,

que es gronxin en les dolçors d'una festa

o es perdin en el laberint dels seus jardins.

I quan marxin, del pistil infinit,
deixa’ls-en un tast d'olor de conquesta,
deu guerrers joves ungits, oh, divins!

Antoni Taltavull

PÀTRIA

 

PÀTRIA

Que esborradissa és la democràcia

per als consuetes d'aquesta Espanya!

El seu celatge fa basarda

i sa justícia és ben estranya!

Cap a la dreta Ella s'embranca 

i l'esquena dona a la gentada.

És un arbre podrit, de l'arrel a la capçada,

És cega, sí, però clissa qui li paga.

Que esbraveïda és la democràcia

d'aquesta Espanya pia, orada,

que té una justícia segrestada!

Que  empobrida és la democràcia

d'aquesta Espanya fermada

amb grillons d'una Pàtria reaccionària!

Els vint-i-quatre de la ivermectina

Els vint-i-quatre de la ivermectina

se les hauran amb el Covid-dinou.

Amb llicència per frenar-li la vida

L'arma duran amagada en el brou.

El traïdor, el mortífer patògen,

com un gat vell, astut, se'ls hi ha colat;

 monstre cruel,  amb un enemic endògen

s'enfrontaran amb gran desigualtat.

Fàrmacs com llances, cavallers de pastilla,

Contra el dragó lliuraran un combat;

dura batalla, sens treva, nit i dia,

Els vint-i-quatre de la ivermectina,
són com l’espasa, braç de la humanitat;
aqueus de píndola, guerrers de medicina!

Antoni Taltavull

LOESS

 

Aquesta vida és regió estepària,

 oceà llustrat, excés d'adormida calma.

Longànime llàntia d'ombres propagades,

bellesa lucífuga, esfondrada llum d'alba:

Sediment d'un temps d'existència balba,

lentíssim transcórrer d'aquests dies.


Però també és oceà de músiques,

arxipèlag d'illes en prometatge,

lòculs d'espores salvatges,

llucs afamats de llum,

pàl·lides

fulles.

Lucícoles

flors de vida pura.





Antoni Taltavull 

Primera endevinalla santjoanera:

No cauen del cel, però ho semblaria.

Fan un viatge per tots els contorns.

A vegades fiblen, però no gaire. 

Els agrada tocar tots els botons.

Xoquen contra la pell i contra el cor.

En l’una hi deixen pols, senyal en l’altre.

Són buides, però rallen de l’amor:

dibuixen paraules enamorades.

Antoni Taltavull

Gavina

Mires de fer-te'n el punt

on el blau i aquella gerga

són seda i etern al punt:

figura és de qui cerca.

Gavina, gallarda meuca,

llampó d'un amor perdut;

gavina, llunyana verge,

flama que crema l'atzur.

Atzar en cel infal·lible,

cant d'harmonia visible,

heura de vol poderós.

Si una cosa hi ha infinita, 

deu ser enllà de la claror

que de tes ales és fita.

Antoni Taltavull

Cançó d'amor vençut

(Variació d'un sonet de Gabriel Alomar)

Jo escric al vent -palmell de l'esperança-

jo escric al mar -palmell del teu destí-

d'amor ferit, estrofes nuvolades,

d'amor vençut, estrofes de l'oblit.

Si la cançó es perd dins la boirada

del fred hivern o del plujós brogit,

davallarà amb els rius de les teulades

una tristor vessada en l'infinit.

D'aquella flor del sol enamorada

serà lluent, encara, la mirada,

com la dels ulls que vaguen pels records.

I misterioses queixes, fondejades

en l'oceà profund de les ventades,

esquivaran el repte de la mort. 

Antoni Taltavull