(Variació d'un sonet de Gabriel Alomar)
Jo escric al vent -palmell de l'esperança-
jo escric al mar -palmell del teu destí-
d'amor ferit, estrofes nuvolades,
d'amor vençut, estrofes de l'oblit.
Si la cançó es perd dins la boirada
del fred hivern o del plujós brogit,
davallarà amb els rius de les teulades
una tristor vessada en l'infinit.
D'aquella flor del sol enamorada
serà lluent, encara, la mirada,
com la dels ulls que vaguen pels records.
I misterioses queixes, fondejades
en l'oceà profund de les ventades,
esquivaran el repte de la mort.
Antoni Taltavull
