Pela'm

Llisca damunt la llesca la mantega,
balla la patata quan l'aigua bull,
no pesa el pèsol, ni la mongeta tendra,
s'encén la pastanaga si és en remull.

I s'anega l'all dins l'allioli,
i se m'ennuega la nou
amb la juliana dels teus dits,
amb l'amanida fresca,
de ruca i ous bullits,
de gall d'indi i nabius,
de blat de moro.

Quan penso en tu,
I amb ta merenga,
quan em dius:
pela'm, que em moro!

Tabul Bosh

Sur

 

Sur en el canal de les seves cames,

nuvolet, follet entremaliat.

Tafaneig el rebost de ses butxaques,

m'esmuny per les dunes dels seus fulards.

Faig malabarismes en el trapezi

 en la carpa dels seus cabells mullats.

La campaneta faig dringar dels seus misteris

I a un curset dels seus estius, m'he apuntat.

Els seus narius llep, i les seves galtes,

i els nabius fresquívols dels seus gelats!

M’assec en els seus bars i ses terrasses,

Sota el seu pinar vull passar l’estiu,
en el seu llit dormir la migdiada,

dels seus mars ser la costa, els seus rius.

Tabul Bosh

Tant se val

 

Tant és pigallat com pigallós,

tant pigard com pigardós,

tant se val pels volts

com per les engires,

tant li fa tres com dos i dos,

tant la veritat com les mentides.

Horitzontal és l'horitzó,

i vertical és la presó,

tant se val la barra

com la garjola,

tant li fa la porra,

tant li fa la toga,

tant se val un penis

com una titola.

On mana el panís

tant se val democràcia,

tant se val la justícia:

el poder no dialoga!

​

Tabul Bosh

Verjo

Quan al carrer 

em top amb ella,

o si la veig de lluny,

sempre, sempre em torn

aquell fillet que es planteja

qüestions de cartografia

(anatòmico-estètiques).

I llavors, com antany

—i tant lluny de la platja

de la meva infantesa—,

m'impòs els mateixos reptes

i mald per descobrir,

per aquell forat

de la caseta,

el misteri que amaga,

davall la seva cartografia,

la dona de sempre,

la d'ara

i la que xoroiava 

a la platja verge de la vida!​

Tabul Bosh

La cartografia de l’oblit

La cartografia antiga anomenava amb el suggeridor apel·latiu de «belles dorments» l’espai en blanc destinat a les terres ignotes per descobrir o explorar. Pot ser que calgui referir-se a l’oblit, en l’orografia abrupta i tortuosa de la memòria, amb idèntica expressió: «bella dorment». L’oblit, com una geografia blanca i sense cotes, terra inabastada, marjal temut. Oblidar és perdre la memòria d’alguna cosa: l’oblit és ja, doncs, areny trepitjat i riu transitat, per bé que les traces del camí en són esborrades. Conscient o inconscient, l’oblit s’instal·la com una absència física en el cervell, nodrida de tremolor: record no consolidat –per fissura o trauma– o emulsió feble de membrança. L’oblit és cos de memòria fixat en negatiu o sobreexposat per un excés de llum; el·lipsi o vessament. L’oblit és un constructe de la memòria: no hi ha l’un sense l’altre; són dos pols d’una mateixa potència. Hi ha fluxos d’oblit on es debat la supervivència psíquica de la persona; hi ha l’oblit violent de la malaltia, on se n’opera l’anorreament. L’escriptura autobiogràfica, de manera específica, recorre les orografiesde la ment i travessa les aigües del Leteu, aquelles que procuraven la desmemòriad’allò viscut. És escriptura de preservació tant com de celebració, i és l’escandall cal·ligràfic que llancem a les reserves de memòria involuntària que tots posseïm, les quals, activades, ens revelen la que és, potser, la nostra autèntica realitat.

                                                     Abraham Mohino

Parelles

 

Hi ha qui passeja amb la parella,

amb la persona més a mà

per a l'ocasió,

o amb l'animal

que, a casa, li mou la cua.

També hi ha qui passeja sol,

o amb la parella i el gos

o amb la persona més a mà

per a l'ocasió

i la parella,

o amb la persona més a mà

i la parella

i el gos;

o hi ha qui passeja

només amb el gos,

només amb la parella,

o només amb qui (persona) té més a prop.

Tot això posa en valor

el fet d'escriure versos,

amb qui sigui.

I no tenc cap problema

a confessar-vos

que jo escric versos

que em fan de parella,

de persona més a mà

i d'animal que, en entrar a casa, 

remena la cua.

Tabul Bosh

Peus

Estiro els versos de tal manera

que ja no poden ser més llunyans

i a la vegada meus.

En crido les puntes dels dits i, encara,

malgrat la distància, em senten.

Deuen notar un xic de vertigen, potser,

una sensació de desemparament,

per si no els torno a posar a terra

i els faig quedar tan lluny de tot,

tan fora de mi i de les arrels,

que són tan meues com seues.

Els meus versos són com els meus peus,

els noto, tant l'un com l'altre.

Tabul Bosh