Estiro els versos de tal manera
que ja no poden ser més llunyans
i a la vegada meus.
En crido les puntes dels dits i, encara,
malgrat la distància, em senten.
Deuen notar un xic de vertigen, potser,
una sensació de desemparament,
per si no els torno a posar a terra
i els faig quedar tan lluny de tot,
tan fora de mi i de les arrels,
que són tan meues com seues.
Els meus versos són com els meus peus,
els noto, tant l'un com l'altre.
Tabul Bosh
