Des de ben petit, jo volia ser escriptor. Al pati de ca meua hi vaig ensinistrar un moix perquè em fes de lector. Però el felí tenia moltes dificultats per entendre els escrits que li presentava i més d'una vegada em vaig endur una esgarrinxada de les que couen. No entenc res, deia, i llençava el full al femer que teníem al costat. Quan em barallava amb el moix, em ficava dins el galliner. Cavalcava les gallines com si fossin cavalls de Sant Joan. Més d'una vegada me les vaig tenir amb el gall, però. Li cridava consignes revolucionàries que m'havia imaginat quan escrivia. Una altra cosa que feia era dir missa. Tots els dies, al pati de ca meua, feia missa de dotze. Encara que fossin les set del capvespre. Jo mateix feia de capellà. Imitava els salesians del meu col·legi. Un moix em feia d'escolà. No el mateix que em llegia les meves obres literàries, un altre. Em tocava la campana (quan li semblava) i miolava quan jo aixecava el calze, que era una llauna buida de sardines. Sort que jo en sabia el valor autèntic de les coses. I allò ja no era una simple llauna buida. La meua mare em deixava fer. Qualsevol altra m'hauria portat al metge, però estaven per coses més importants, els facultatius, pensava ma mare! A més, jo no feia cap mal a ningú. Com que ma mare no tenia gaire temps per llegir, ja li estava bé que la substituís el moix, en aquella tasca tan compromesa per altra banda. Ella tenia plena confiança en el seu criteri.
Perquè a jo el que de veritat m'agradava era escriure! Des de molt petit, quan els llapis de can Cintrano eren gairebé més alts que jo!
Antoni Taltavull
