Jo no som un poeta convencional. Perquè explicar què he volgut dir amb tal o tal altre poema em fa molt respecte. La meva poesia és una poesia de la catatímia, de la pura abstracció d'una realitat psíquica compensatòria. Açò no vol dir, però, que no sàpiga què escric o que cap dels meus hipotètics lectors no sigui capaç d'entendre res del que hi expresso, en els meus versos. Hi ha de tot, supòs. El meu amic Joan, per exemple, sempre em renya, em diu que no entén ni un borrall de la meua poesia, res de res. Deixant de banda que pugui creure que en Joan és un poc exagerat quan diu açò, l'entenc perfectament, és més, no sé com defensar-me de tal acusació. En absolut. És per aquests entrebancs i d'altres qüestions que no vénen a tomb que dic que no som un poeta a l'ús, jo, perquè davant possibles lectors com el meu amic Joan, em sento indefens, inhabilitat per respondre els seus requeriments.
Però també hi ha qui m'ha dit que escric una poesia esplèndida, no gaires, tanmateix, i que estaria molt bé que la publiqués i tal. Però jo a aquests escassos casos de lectors que no es dieun Joan i entenen una mica els meus humils poemes els dic, després de donar-los les gràcies per la seva consideració i amabilitat, que em fa molta vessa haver d'anar a la presentació del suposat llibre i contestar preguntes que em vindrien de gairell i no sabria com respondre. Tot i que recitar els meus poemes m'agrada qui-sap-lo, encara que ho faig bastant malament comparat amb segons qui.
Quin desastre de poeta! O no! Perquè el que importa és com ens sentim nosaltres, els poetes inèdits, quan escrivim. I us podem assegurar que és la cosa més fantàstica del món, escriure poesia. Tothom ho hauria de fer. Els metges i els psiquiatres ho haurien de receptar. "Escriviu-me poesia durant trenta dies i torneu". I si no us hi veieu amb cor, almenys llegiu-me'n, en petites dosis al principi i després a grans dosis, en sobredosis, si voleu, que ningú ha mort, per consumir poesia!
Tabul Bosh
 |
| Ponç Pons |
