Una tendresa de la pupil·la en la mirada
esborrava l'esguard obscè, el desig inefable.
Com una pluja de clarors insospitades,
els ulls transitaven per uns senderols de calma:
buscaven la polpa suau, carícies fruitoses.
En aquella tarda i en aquella hora,
quan el temps era paret i era aire,
i tu eres cendra de primavera,
fum d'un hivern entorn de la foguera,
en aquell oblit de mar feta pluja,
en aquella cançó mai recordada,
quan érem al pany de l'última porta,
l'efímer raig de llum d'una horabaixa,
i érem paraula i érem silenci,
i érem final que mai no acaba,
quan érem cruïlla sense trobada,
platja sense arenal, sal dessalada.
En aquell tramvia descarrilat,
en aquella vena assedegada,
en aquell cor de batecs estroncats,
com un pulmó irrespirable,
en la pupil·la d'una roca negra,
en les mans que acariciaven el desert
de l'hora vençuda d'aquella tarda,
en què no era viure pensar
i la vida, pensant, se'ns moria.
Ens coneixíem ja en el mirall
aquells gestos dels matins sense hores,
quan ens rentàvem les mans i la vora
del darrer instant de tu s'esmunyia
avall, pels rierols de la pell molla,
fina pluja d'un temps vençut.
Potser ja no cal refer el somni:
ja som, en la nit, aigua fosa,
tu i jo, enllà de la llum.
