Aquests dies són idonis per pensar en pares i mares, en avis i àvies, en absències. Potser és el que tenen de tristes, aquestes festes: que es pensa més que mai en aquells sers estimats que ja no hi són, per primera vegada, o d'ençà més o menys temps.
I cadascú conviu aquests dies amb els seus, de pensaments, personals i intransferibles. Pensaments plens d'imatges, de sentiments que tots guardem en el nostre àlbum particular, en qualque racó del nostre cor. Imatges que s'assemblen a moltes altres, sentiments universals, o gairebé. Però que també són diferents de la resta, nostres i només nostres. Es pot dir que, de Nadals, n'hi ha tants com persones en el món.
Jo, per exemple, quan obr l'àlbum del meu Nadal hi veig el meu pare partint una barra de torró fort amb un ganivet i un martell (mira si ho devia ser, de fort, aquella torró) o el de ma mare fent el cuscussó, la meua menja preferida de les Festes. I en un racó del cor hi guard el moment de rebre (i donar) la besada de felicitació, de tots dos, el "molts anys"! que feia un gust especial, que et posava la pell de gallina i senties com si et volessin papallones a la panxa. En aquells temps, les besades entre pares i fills (parl per jo) es donaven només en dies assenyalats. A casa no vam tenir sofà i tele fins molt tard; els moments d'aproximació es feien esperar. Quan arribaven, era Nadal. I menjàvem un torró fortíssim i un cuscussó com mai més en menjaré.
Nadal o és tot açò o no és res.
