Dia assolellat i fred. A les set ha sonat com sempre el meu despertador, que és la sintonia de Catalunya Ràdio minuts abans que donin el butlletí de notícies. Un altre avió desaparegut i un incendi en un ferry. El procés sobiranista de vacances i el partit de futbol entre les seleccions d'Euskadi i Catalunya. El peu dret, quan m'aixec, em fa mal, com sempre des de fa tres anys. Guait per la finestra i veig que la terrassa necessita una escombrada, el vent l'ha deixat plena de fulles i terra. La senyera independentista que penja de la barana està rebregada i el ficus, cada vegada més alt, té les fulles polsoses. Record quan ens el van regalar al súper per un quilo de carn, ara tot just fa vint-i-cinc anys. Darrerament fa vint-i-cinc anys de moltes coses. Mentre espremo una taronja i dues mandarines viatjo a Milà. Hi fa fred, també, i sol. Fa vint-i-cinc anys hi vam passar amb un autocar de camí a Florència, crec. Quan hem acabat d'esmorzar, l'Esther i jo mirem les notícies del 3/24. El desembre sol ser un mes molt farcit de notícies importants. El mur de Berlin, desembre. El tsunami d'Indonèsia, desembre. La mort de Joe Cocker i el festeig d'Estats Units i Cuba, desembre. Ens vam casar en desembre, l'Esther i jo i, fa milers d'anys, dos, una Paraula va creuar el cel per començar la Història. En l'univers del meu cervell no sé si hi ha paraules. Només sé que, al costat d'ella, he sentit com unes quantes neurones, milers, tal vegada, prenien possessió dels meus desitjos més íntims. Li he dit que volia entrar en el seu univers. Cometa o estel. O res. És molt difícil enllaçar paraules amb desitjos. Després de vint-i-cinc anys, el sexe ens contempla, sense miraments.
