Fa dos dies que no la sento. Em desperto i miro per la finestra i comprovo que la copa del dia -el tany de cel que em deixen veure els edificis de davant i que té forma de copa d'aquelles de xampany antigues- ja comença a blavejar. Llavors sé que no l'he sentit, perquè quan sí que la sento i em desperto, miro per la finestra i la copa de xampany encara té aquell color fosc, de nit.
Bé, no passa res, car no tenc cap urgència matinal que m'obligui a aixecar-me a l'hora que sona. Tanmateix, he de dir que, més que res, em fa d'informadora. Amb ella m'assabento de l'hora, de les notícies, del temps que farà. I em desitja, a més, un bon dia. Per això, quan no la sento em sap greu; no perquè no m'hagi despertat, que no és greu, com he dit, sinó perquè el primer glop de xampany -ja de color blau- l'he de prendre una mica a cegues, sense la seva veu, la de l'amiga que em desitja un bon dia.
