Diuen que les persones que més estimem són les que se'ns fa més difícil d'entendre. Potser és perquè ens falta perspectiva a l'hora d'analitzar-les. Aquests dies de molta despesa social i d'equilibris malabaristes sobre la corda de les relacions familiars solen ser propicis a l'anàlisi crític dels qui comparteixen espai vital amb nosaltres, generalment al voltant d'una taula.
És força normal durant aquestes festes conviure amb qui no aixeca una palla del terra (la cunyada o cunyat que no treuen un plat de la taula ni que els matis, per exemple), amb qui se les pensa totes per demanar-te favors però que a l'hora de fer-te'n es queda sempre en blanc ("us puc portar els nens una estona a casa, demà? És que tinc hora amb la massatgista!"), amb aquell/a que no té altres temes de conversa que "els de tota la vida", que es repeteix més que l'all, que fa tro sempre de les mateixes coses "importants". I qui no té una sogra (o mare) que perd el bel davant la proximitat d'un àpat familiar de gamma extra?
A totes les persones que aquests dies congressuals tenim més a la vora que no durant la rutina dels dies normals els vull fer, des d'aquí, el meu petit homenatge col·locant-les en la vitrina d'aquestes Festes. Al cap i a la fi, són, malgrat tot, tan entranyables com les figures del pessebre!
