Cada
vesprada tanco set finestres;
la
que dóna al carrer, la realitat;
la
que s’acara a la nit, a l’obscura
planúria
del temps que ja ha passat;
tanco
la tercera a l’aventura
perquè
em deixi dormir amb tranquil·litat.
Ajusto
la quarta a la cuita
de
reprendre aviat un altre demà.
La
cinquena la cloc a la paüra
de
ser, un dia menys, carn immortal.
La
sisena, la barro,sense cura,
a
l’atzar i a la sort, per si fos cas
que
vulguin complir la fosca ventura
de
dar-li, a la mort, el meu cor cansat.
Cada
nit tanco set finestres, l’última,
algun
dia ja mai no s’obrirà.
Tabul Bosh
