Sovint
el veig, dins el fogall dels dies.
Esquerp,
em mira amb un posat adust.
No
sé jamai quins pensaments l'aïren.
Hi
cerc motius en el redol dels ulls.
Em
fa retrets de mal pagat; em diu:
«desfet
em tens, mal ajustat, sens peces,
em
not perdut, el pensament esquiu;
no
gir, no volt, som un ocell dins reixes.»
Se'm
fa estrany, enmig del full, manyac.
Mon
llapis és el seu destí; espera.
Li
don un vers, un bell sonet, conyac?
De
nits, refet, en el paper escriu:
«Els
teus rimats són un mareig, poeta:
deixa
els meus mots en llibertat, i vius!»
Antoni Taltavull
Poemes
