Sempre he temut aquest paper desert i aquesta blancor que de tanta part dels bells horitzons l’esguard em priva. Però, assegut i frisós miro més enllà dels silencis i d'aquesta fonda quietud i al pensament li demano no sé quina almoina o fortuna. I, com que sento murmuris que es dissolen quan els escolto penso en eternitats revingudes penso en les hores mortes, i la d’ara vivent, i el so que fa. Així en aquests paratges se’m nega el pensament: i escriure m’és dolç en aquest miratge, com Leopardi.
