(Petit homenatge a Ars, de Víctor Obiols)
El dir les paraules en vers
com qui inventa un jardí
no sé si conforta o és pervers.
Tanmateix, per mi, és respirar
o és parlar a mi mateix,
o a vosaltres, d'alguna cosa.
Creients o no creients,
curiosos, obscens,
altres lectors ens observen
des de la trinxera.
I tu, engendres signes i pàgines
que, per obra del temps,
seran enigmes
o foteses. De vegades,
plaents missatges.
Sembrar versos, retallar-los,
silvestres, refinats,
és poc? És molt?
Més valdria amagar-los,
com un jardí encantat?
Tabul Bosh
