Uns mots pugen pel talús embullat
del teu cervell i tusten una porta.
-Volem entrar- crida l'espavilat.
-Pensa que venim a dir-te moltes coses!-
sosté una altra veu, amb accent marcat.
A fora, sents el trepig fonedís
d'un temps foragitat, el bleix mòrbid,
a penes perceptible, d'un respir.
-Deixa'ns entrar- fan, mansois- no ens ignoris!
I tu penses:
"Són gemecs d'insatisfets desitjos?
O és el vent, que s'enduu els seus noms,
perquè mai més no tornin?"
Tabul Bosh
