Elles són als verals de la mirada
com els carrers i els arbres de ciutat.
En el seu cos habita una deessa
que crea els fonaments de la beutat.
El gust del seu damnatge ens embriaga
dins les venes hi fem un dolç combat.
Dels seus llavis de metzina, la parca,
ens ensenya llambrecs d'eternitat.
Elles donen forma a la força amb sa tendresa.
Elles apaguen el ressò de tota mort
en l'insondable llac del nostre esperma.
Elles obren senders, les ales del seu vol
ens marquen el camí de l'insondable:
diem Elles quan diem "si Déu vol"!
Tàbul Bosh
