crustacis divins

          

Viu content, el poeta, quan enforna metàfores, 

hipèrbatons de sal  o símils de sucre.

Viu, i riu, quan pasta polisíndetons o  cocs al·legòrics

d'imatges que s'estoven, com esponges de la mar.

Viu orgullós, el poeta, quan inventa paisatges,  

i pren dreceres noves, entre l'aigua i la terra,

i encén llums de bells miratges.

Viu i gaudeix, el poeta,  quan escampa un polsim 

de versos en un roc obtús, 

amb ritme. 

Viu i viu, quan,  empesos per vents tossuts, 

els mots obren canals,

i en neix un ferment infinit.

I llavors surt, entre gemecs de sirenes, 

el poema, desvergonyit, tossut,

bressolat per algues simbòliques

i crustacis divins.

Tàbul Bosh

POETA

Abstret per dolços fats i per ritmes ocults,

oblidat de la mà distreta

que posa claus al pany obscur,

conjuro condemnes perpètues.

No sé si som un poeta, només,

o si una exaltació estranya.

magnifica el meu pensament.

El problema és prou absurd:

escric sense ser-ne conscient,

com un escrivà que ha perdut

el sentit de totes les lletres

i només assaja gargots

per veure, si algun cop, l'encerta.

Tàbul Bosh