Viu content, el poeta, quan enforna metàfores,
hipèrbatons de sal o símils de sucre.
Viu, i riu, quan pasta polisíndetons o cocs al·legòrics
d'imatges que s'estoven, com esponges de la mar.
Viu orgullós, el poeta, quan inventa paisatges,
i pren dreceres noves, entre l'aigua i la terra,
i encén llums de bells miratges.
Viu i gaudeix, el poeta, quan escampa un polsim
de versos en un roc obtús,
amb ritme.
Viu i viu, quan, empesos per vents tossuts,
els mots obren canals,
i en neix un ferment infinit.
I llavors surt, entre gemecs de sirenes,
el poema, desvergonyit, tossut,
bressolat per algues simbòliques
i crustacis divins.
Tàbul Bosh
